Un alumne m’interpel·la sobre la negativa a pagar els peatges, poc després d’haver-nos examinat de la 1ª part del franquisme, temps en què es produí la ‘vaga dels tramvies’, i em pregunto quins poden ser els punts de coincidència i de diferència de la ‘campanya’ present en relació a la del 51. M’he trobat un article del periodista Adrià Alsina que el trobo molt ben confegit, aquí el teniu.
Però, parafrasejant Oscar Wilde quan deia que “és un estúpid qui només vegi moda en la moda”, podríem dir que la rebel·lió dels peatges és el símptoma d’alguna cosa de més fonda, per entendren’s, és la febre que mostra una malaltia més greu i multifactorial, ja que s’hi ajunten molts malestars des de molts angles (hi poden coincidir l’independentista de manual, el camioner ‘apolític’ ofegat per l’augment continu de costos o el ‘currant’ que, fastiguejat per la puja de preu del tranport públic i la seva irregularitat, ha d’agafar l’autopista), tots ells saben què no volen (els peatges) però no saben què volen (com subsitutir-los de manera eficient, cercant una alternativa raonable per tothom).
La moral d’aquest text d’en Partal, de Vilaweb, és que una protesta a primer cop d’ull desorganitzada, pot tenir més èxit del que sembla i que si això ha passat amb els peatges, pot ocórrer també amb d’altres aspectes polèmics. Per contra, de manera implícita, sembla que les velles formes de desafiar el sistema (com ara les vagues o manifestacions) perden efectivitat. Ras i curt, s’altera molt més l’establishment (Abertis, La Caixa i la Generalitat) per aquesta iniciativa que no pas per una vaga, ni que sigui general, i a banda, els aldarulls que s’hi van donar, poden ser utilitzats com a eina de desautorització dels moviments “alternatius”.
Històriamolívila 
