Tema 7. La II República (1931-1933)


Aquí teniu l’enllaç del tema 7.

https://blochistoriaisocietat.files.wordpress.com/2012/01/7-la-ii-repc3bablica-i-la-generalitat-1931-1933.pdf

Aquí els esquemes que teniu fotocopiats.

I aquí la primera prova de selectivitat del tema, la farem en format paper a classe:

20120109tema7prova1ª

Tema 5. Canvis demogràfics i socials al primer terç del segle XX (i solucionari, actualitzat)


Aquí hi ha el resum del tema 5, que el tindreu les fotocòpies.

Aquí el tema 5 del llibre de l’editorial Teide:

5 Transformacions socioeconòmiques del 1900 al 1930

Aquí us incloc el PDF del tema 5 del llibre de Vicens Vives, amb imatges i gràfics molt interessants.

20111025canviseconomics

I aquí teniu el solucionari:

20111107solucionaritema5

Concert econòmic entre desafinat i polifònic (o cançó trista d’Spain’s street)


Economia Basca: Tu tens 2 vaques. Les munys. Et beus la llet que necessites i envies la que et sobra a Madrid.
Economia Catalana: Tu tens 2 vaques. Les munys. Envies tota la llet a Madrid i et tornen la que volen.
Economia Valenciana: Tu tens 2 vaques. Et vens les vaques, requalifiques el prat on pasturaven i fas un bloc d’apartaments. Creus que amb els diners podràs comprar tota la llet que vulguis, però com que els apartaments no es venen ni per casualitat t’acaben portant la llet des de Madrid.
Economia Extremenya: Tu tens 2 vaques… i creus que si no fos pels catalans en podries tenir 3.
Economia Andalusa: Tu tens 2 toros. Com els toros no es poden munyir t’esperes al bar fins que t’enviïn la llet des de Madrid.
Economia Gallega: Tu tens 2 vaques, una és la teva dona i l’altre està subvencionada per Brussel·les.
Economia Madrilenya: Per què vols tenir cap vaca si a Madrid arriba la millor llet d’Espanya?

Com pagar, amb targeta o en negre?


Aquí hi ha un article de l’Empar Moliner, a l’Ara,  que té el seu què, la seva contradicció, i a més ens la fan veure des de fora. Uns nord-americans que, per tal de deixar una bona propina, i que el país se’n beneficiï, volen pagar en negre. Ho expliquen perquè saben que a Catalunya l’Estat hi recapta molt més del que inverteix, per tant, si tots paguéssim en negre, els diners es quedarien aquí. Ells diuen que després hauríem de ser solidaris (per suplir així la tasca de l’Estat, que no redistribuiria aquests impostos que no ha cobrat), de fet, els anglosaxons aquest concepte el tenen més desenvolupat, amb les ‘charities’, que són com una mena d’ONG ciutadanes que sovint ajuden els més desvalguts del propi país. Potser si eren californians, sabien el pa que s’hi dóna (allà, de cada dòlar que s’envia al govern estatunidenc, només en tornen 78 centaus).

Però aquest argument em fa pensar en l’etern retorn, en com tot es repeteix. Ja a inicis del 70 molts barcelonins adinerats, sovint de la ‘gauche divine’, deien que no feien declaració de renda perquè no volien finançar l’estat franquista, i aixó els sevia d’excusa per mantenir, amb bona consciència, el seu estatuts benestant. I a inicis dels 90, vaig conèixer a la UB un mallorquí de soca-rel que em deia que era votant del PP, quan li preguntava el perquè, em deia que ho feia per l’economia del país: el PP sempre posarà menys impostos que qualsevol altre govern (si més no en aquell temps això era cert), per tant si aquest ‘tros’ és més petit el drenatge de recursos serà menor.

Uf! quina contradicció, entre la paret de la pèrdua de recursos econòmics pel drenatge fiscal (solidaritat o espoli, com preferiu dir-li) i l’espasa de l’aprimament dels fons destinats a la solidaritat i l’ajut als més necessitats de casa nostra…

No és l’economia, és la política!


Aquí us penjo un article del Borja de Riquer, col·laborador del diari Ara, on fa girar la frase que fa 20 anys, al 1992, li van adreçar a G.Bush pare, quan es presentava a la seva fallida reelecció a les eleccions nord-americanes d’aquell mateix any. Era a un míting en el que exposava els triomfs aconseguits a la 1ª Guerra del Golf, contra l’Iraq (que havia tingut lloc el 1991), quan uns assistents li van posar davant dels morros una pancarta que deia ‘it’s the economy, stupid’, que va inspirar el gurú de l’exitosa campanya de Clinton James Carville (aquí teniu la imatge caricaturitzada d’Obama amb la frase, que sap que això serà decisiu per la seva reelecció de novembre).

El que ens diu aquest articulista és que la política, i no pas la dels últims 5 anys, sinó la de les últimes dècades, ha consentit, tolerat, afavorit o permès aquesta degradació del sistema, fins a esdevenir una mena de partitocràcia, amanida amb dosis de domini dels mercats. Ens diu que s’ha de repensar no només l’economia, sinó també el sistema polític ‘democràtic’ en què vivim. Parafrasejant el polític francès Clemenceau quan deia ‘la guerra és massa important per deixar-la en mans dels militars’, haurem de dir que ‘l’economia és massa important per deixar-la només en mans dels economistes’, i potser podem dir el mateix de la política.

El capitalisme, la gran banca i el poder dels diners


Aquí, al diari Ara, hi ha una entrevista a Manuel Puerto, un jubilat de 68 anys que va dirigir Banif (és a dir, la banca privada d’inversions del Banc Santander, per entendre’ns, la banca per a rics) per als territoris que, vés per on, es corresponen, si fa no fa, amb una part dels Països Catalans (Catalunya i Balears) i que ha treballat durant 37 anys a la banca, per tant és un ‘insider’ (algú que està en el tema) que sap de què parla.

I, al  seu llibre ‘Oligarquía financiera y poder político en España’ posa negre sobre blanc. I no ho fa pas des d’una perspectiva antisistema o revolucionària, ja que arriba a dir que el ‘capitalime és el sistema menys dolent’, sinó que parla de les malalties d’aquest sistema a Espanya, a causa de determinades ‘adherències’ que són típicament espanyoles, com ara que el poder financer està controlat a parts iguals per gent lligada als dos grans ordes religiosos (Opus Dei, des dels tecnòcrates dels 60, i Legionarios de Cristo, des dels 80), amb significatives incrustacions d’individus amb sospitoses connexions amb la Falange o el colpisme.

Un altre punt és que ell creu que a Espanya també s’aplica la teoria del ‘too big to fail’, i que l’Estat mai no deixaria caure ni el BBVA, ni el Santander ni Caixabank. I que quan arribes a nivells de responsabilitat i te n’adones de l’estafa que hi ha a darrera, l’únic que pots fer és plegar, ja que no pots canviar el sistema. Per això diu, que a nivell ètic no ens podem fiar de cap banc.

També diu que Banif i BBVA gestionaven a partis iguals el patrimoni del rei, que era immens, però ell calcula que la part que ells administràvem només era un 10% de la seva riquesa total. És a dir, que la fortuna del rei s’assembla a un iceberg en que només en veus un 10%, i l’altra 90% està submergit.

Reflexió interessant la de que Mario Conde, exdirectiu de Banesto, va ser empresonat als anys 90 per fer una cosa que ara quotidianament tothom fa: evadir diners i enviar-los als paradisos fiscals, per tal d’escapar dels impostos fixats pel govern espanyol, i si vols, pots tornar-hi pagant una petita multa, com ara amb l’amnistia fiscal.

Canvi històric: Catalunya exporta més al món que a Espanya (i 2)


Aquí l’Ara ens analitza detalladament aquest procés. I aquí la TV3 ens en informa. Com a fites, hem de destacar que el 1987, quan encara la liberalització i la supressió d’aranzels amb la UE era a les beceroles (i encara hi era el ‘Mur de Berlín’) un 75% de les exportacions catalanes anava a la resta d’Espanya, és a dir, que la indústria del país era ‘hispanodependent¡ en un 75%. El 2000, s’hi exportava un 60% de la producció, el 2010 hi va haver el punt d’equilibri (fifty-fifty), i el 2011 el sorpasso es consolida. Si tot va com fins ara, les xifres exportadors cap a la resta del món han d’augmentar, mentre que les adreçades al mercat espanyol, al seu torn, disminuiran, fet lògic amb la globalització, liberalització i internacionalització econòmiques.

Això es pot posar en relació amb el 51% de catalans enquestats pel CEO que votarien en favor de la independència, segons l’enquesta publicada a finals de juny. Aquest doble canvi de perspectiva, mental i econòmic, pot causar a mig termini un canvi en l’statu quo en les relacions Catalunya-Espanya, no necessàriament amb un final independentista, però sí amb un grau d’autogestió superior a l’actual, ja que el que les xifres de les exportacions transllueixen és que si l’activitat econòmica se sap moure ella soleta a la resta del món, podríem pensar que Catalunya com a subjecte polític (tot admetent diferents formes de concreció) tindria opcions raonables de ser reconeguda internacionalment. Per últim, dir també que Espanya va millorant la seva balança comercial, tot augmentant més les exportacions, tot i que en un grau de progrés més lent que Catalunya.