Comentaris sobres els savis/avis i sàvies/àvies


Uns quants alumnes estan fent comentaris molt intel·ligents i alhora emotius sobre els testimonis que ens donen la gent gran. És una manera de fer que no s’extingeixi, que no desaparegui tot el cabal acumulat al llarg d’una vida, i que el transmetem cap a les generacions futures. La cadena humana de coneixements es posa en marxa i d’aquesta forma contribuïm a conèixer una mica millor petites històries, que són, al cap i a la fi, les que faran la història que diem ‘amb majúscules’…

Aquí hi ha els comentaris de l’Àngel López, del 2n Batx A i aquí els de la Sandra Serrano, del 2n Batx C. Aquí els del Nil Calvet, del 2n Batx A, i els de la Saray Valderrama, del 2n Batx C, aquí. I aquí els de l’Eudald Sabaté.

Comentari de testimonis d’avis i àvies d’exalumnes


Ara que acaba el curs de 2n Batx, li he proposat a una molt brillant alumna, la Marta Colet, de reflectir els seus pensaments en relació als testimonis donats per diversos àvis i àvies a unes exalumnes que vam tenir l’any passat:

Primer anem a les fonts, que en història són molt importants: els testimonis dels de la Mar Luque i la Guio Batet els teniu aquí. Els de la Meritxell Sorolla i l’Helena Rius, aquí. Tot seguit les paraules de la Marta:

Per molt que les múltiples pàgines d’un llibre d’història pretenguin parlar i explicar les mil i una aventures passades anys enrere – potser segles i tot – d’aquells qui es veieren envoltats en unes determinades circumstàncies tant polítiques com socials i econòmiques, cal que tinguem en compte que la història formem les persones, els nostres actes, les nostres ideologies així com les nostres decisions. La història no és res més que un camí recorregut, que al seu pas ha deixat una infinitat de testimonis. Així doncs, què millor que parlar-hi directament? Què millor que parlar amb els protagonistes d’aquests capítols històrics? Llegir les seves experiències, des de enriquidors i subjectius punts de vista, aporten una visió real, crua i la qual de ben segur no ens deixarà indiferents.

En aquest cas, els nostres testimonis pertanyen a un dels períodes més negres de la nostra història; una guerra que enfrontà germans, enfrontà veïns, amics: la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939). Tres anys sanguinaris seguits de una postguerra igualment dura amagada sota un regim dictatorial franquista.

L’Alfredo Nadal, el Josep Planell, el José Luque, la Maria Rosa i el Cels, tots avis d’ex-alumnes del nostre centre –INS Molí de la Vila – expliquen, a mode d’entrevista íntima on les entrevistadores foren les seves nétes, la seva vivència durant aquells anys. Potser per aquells anys entenem molt objectivament la Guerra Civil però, tal i com hem dit, es tracta d’algo més que simples fets, es tracta de vides. Així doncs endinsem-nos en les seves infàncies, adolescències i joventuts! Endinsem-nos en les seves vides!

Jaume Barberà o la baula perduda entre el 15-M i l’11-S


Aquí hi ha el text ‘Reforma o ruptura’, que el periodista de ‘Singulars’ Jaume Barberà acaba de publicar al FB, ha tingut una gran quantitat de comentaris (alguns d’ells crítics, com ens agrada criticar l’altre sense escoltar-lo!) i ‘compartits’. El Jaume ens enllaça els dos moviments que han protagonitzat, a casa nostra, mediàticament les aspiracions socials.

De fet, es podria dir que, un èxit del nacionalisme-independentisme (o de l’ANC), ha estat transfigurar o reconvertir la indignació contra el sistema capitalista del 15-M en una d’adreçada contra Espanya, o més específicament, el seu govern. Per contra, a la resta d’Espanya el moviment indignat ha deixat com a llavor una sensació de difús malestar contra la política i la banca (parcialment monopolitzada per sindicats i partits d’esquerra), però sense proposar-ne cap actitud constructiva.

Ara bé, fins i tot a Catalunya, el que el Jaume probablement no deixi de plantejar és que, fins i tot en una Catalunya indepedent, seguiríem tenim els problemes denunciats pels ‘Indignats’, essent ‘Caixalunya’, dit en termes gràfics, perquè ens seguiríem movent dintre de les coordenades marcades pel capitalisme i els grans grups financers i constructors (com s’ha vist amb la lloança quasi unànim amb que ‘Barcelona World’ ha estat acollit). O, d’una altra manera, amb una Catalunya independent es calcula que seríem un 7% més rics (si no prenem mal i fem un divorci de ‘bon rotllo’ amb Espanya), però segons com es distribueixi aquest excedent això pot no significa res. De fet, me’n recordo d’un activitat on explicava als meus alumnes que EUA i Dinamarca tenen el mateix PIB per càpita (és a dir, la mateixa riquesa per habitant), però a EUA les immenses desigualtats fan que hi hagi molt més analfabetisme, criminalitat, gent a presó o desigualtat de gènere i menys esperança de vida i escolarització.

És cert que, entre el sobiranisme, hi ha qui acaba dient com si fos un afegitó, que farem un estat més social i just, però en el dia a dia de la seva actuació política aquestes mesures no es veuen o no van més enllà d’un posat sense cap traducció pràctica.

Quim Monzó: el gran dels grans, literàriament parlant, ens parla d’aquest gran moment


La revista cultural digital Jot Down constitueix un meritori intent de donar a conèixer possibles solucions o obrir noves perspectives als problemes i desafiaments que tenim plantejats actualment, i el qué és interessat és que ho fa amb gent de vàlua de disciplines molt diverses, i amb entrevistes en profunditat. on hi ha preguntes respostes amb un nivell d’explanació i detall molt amplis, sense els límits i restriccions que poden imposar els diaris en paper, la ràdio o la televisió. Fa l’efecte que més que entrevistes, ens trobem davant de llargues converses, on s’hi parla de tot.

En Quim Monzó hi parla, de la seva adolescència, del seu origen menestral, de la seva formació artística i l’estada a Nova York, de com va ser periodista, de les cuites de ser traductor o escriptor, de com ha evolucionat com a persona i professional al llarg dels anys… I fins i tot no defuig temes durs i polèmiques, com la situació del català o el posicionament envers la independència de Catalunya, tot amanint-ho amb referències molt crítiques envers la política i la classe dirigent que, suposadament, ens governa.

Humanament, literàriament i històricament, si teniu temps, llegiu-vos-la aquí, la conversa!

Balanç del bloc d’història de 2n de Batxillerat


El bloc va arribant a la seva fi, o més aviat a la pausa estival. Al setembre tornarà a ser útil per als alumnes que faran història el curs vinent, però per mi vosaltres sereu sempre els pioners, els que em vau acompanyar en el procés de la creació d’aquesta eina que ens ha permés disposar de materials i recursos a l’abast. I que també ens ha permés gaudir de moltes de les aportacions fetes per la gent del 2n de Batx, des de testimonis fins a resums passant per comentaris o idees que heu posat a l’abast.

Us vull fer partíceps d’algunes de les xifres del bloc, parlem de 132 entrades, d’uns 250 documents penjats, de 50 subscriptors en el seu millor moment (dels quals 5 se n’han donat de baixa) i 50 histonigmes. I les visites que heu fet, en total 8341, fins ara, vindrien a ser unes 100 per alumne, en mitjana. Perquè també hi ha hagut visites d’exalumnes o d’altra gent, per mi desconeguda, però que n’hauran extret alguna utilitat. Fins i tot, hi ha hagut gent que ha descarregat els meus arxius en d’altres repositoris (com issu o scribd), benvinguts siguin, coneixement lliure a l’abast de tothom.

Aquí teniu un resum de la procedència de les visites. De fet, esmentaré al Marc Vera i a la Cristina Fernández Tutusaus (exalumnes que estudien a Boulder Creek, Colorado, EUA i a Edimburgh -UK-, respectivament), perquè gràcies a ells el bloc anava rebent visites d’aquests dos països. Per això a les 7 del matí podia trobar que les úniques visites del dia eren d’EUA, perquè allà el Marc encara se’l podia mirar de nit. I no em deixo al Francesc Ferrer, que se’l mira des de Belfast, que malgrat ser a l’illa d’Irlanda, queda inclós a UK. A banda, hi ha visites des d’Alemanya, França, Ucraïna (potser un despistat de l’Eurocopa), Indonèsia, etc. Però per un error de WordPress només estan les visites des del 25 de febrer, no pas les anteriors.

I dir-vos que tota la feina feta, per mi i per vosaltres, queda a la vostra disposició, per si mai ho necessiteu, que el proper any igual us torneu a trobar la història en els vostres estudis, i us en poden ser útils.

Salutacions cordials a tota la comunitat blocaire!!!

Documental molt interessant a TV3


Demà passat dimecres, a la sèrie documentalista de caire històric de TV3 ‘Sense ficció’ ens fan un documental que es diu ‘el cinema de Paco’, on veurem aquelles imatges del NODO (noticiari propagandístic del règim franquista) que van ser censurades o que, simplement, es va considerar de poc interès. Una cosa curiosa és que feia mesos que s’anunciava aquest programa però, que jo sàpiga, no es va acabar d’emetre. Ara sembla que sí, que ja el podrem veure. Aquí teniu l’enllaç.

Potser el grapat d’imatges que ‘no vam poder veure’ al NODO ens doni un resultat que no seria gaire diferent del típic i tòpic magazin de preses falses, i fins i tot amb un toc d’humor, si no fos per… que en realitat darrere d’aquests ‘noticiaris’ i de les seves imatges pretesament felices i satisfactòries s’amagava una estratègia que va anorrear les llibertats del país i de la seva gent. Aquel ‘España iba bien’ doncs, va a ser que no, i desafortunadament, hi ha una mena de flaire (o tuf) que enllaça aquella aparença de país i dictador ‘milhomes’ amb d’altres que han fet recentment diversos polítics, inclosos certs presidents de govern, mentre tot se’ns estava ensorrant com un castell de cartes , llegeixi’s Bankia, sense anar més lluny.

Més testimonis dels ‘grans’ dels nois i noies del Molí


Aquí teniu el testimoni dels avis materns i paterns de la Mar Luque, amb històries dures i difícils de pair, però que en llegir-les ens fans sentir apreci i afecte envers les generacions que ens han precedit i tota la feina que han dut a terme per tal que nosaltres en poguéssim gaudir.

I Aquí hi ha un testimoni diferent i complementari, en tant en quant els avis de la Guio provenen de llocs diferents (Catalunya i Salamanca), de nens els seus records són quotidians i força anecdòtics, però quan s’endinsen en l’adolescència, us parlen desimboltadament de la censura, la influència de l’Església o del servei militar.