Vinyeta de l’Ara: una imatge val més que mil paraules


El que va de les manifestacions dels ‘indignats’ del 2011 o de la vaga general del 2012 a la Diada d’aquest setembre, i la mà que bressola el bressol, que ho explica tot. Bé, l’ANC també hi té a veure o com ha sabut CiU convertir el malestar de la població (manifestat en part pels ‘indignats’) en un sentiment indepedentista, tot fent oblidar la seva responsabilitat en les retallades.

Obra mestra de la propaganda política

Anuncis

‘Monkeys reject inequal pay’ aplicat a la dialèctica Catalunya-Espanya


Aquí hi ha un article del Sánchez Piñol, a l’Ara, que ens indica que d’animals en tenim molt més del que ens pensem, i que de raó, doncs ja en parlarem. A partir d’un experiment etològic, sobre el comportament d’uns monos, s’observa que el concepte de l’equanimitat i justícia existeix en aquests primats, tot i que no ho sàpiguen verbalitzar, i la indignació quan es veuen postergats o maltractats es fa palesa. Tindrà això alguna cosa a veure amb la conflicitvitat política sobre la relació de Catalunya amb el conjunt de l’Estat? Sembla que hi ha hagut qui mentre ha rebut beneficis ha mirat cap a l’altra banda i que qui es percebia en una situació pitjor està disposat a canviar l’status quo. Aquí, això sí, no n’hi ha cap gàbia, i la dona que ens alimenta cada cop més, és aquella senyora alemanya que es mirarà les coses objectivament, amb més xifres que lletres, cosa que pot suposar que hi hagi, sinó justícia (aquest és un mot massa gros), sí una certa equanimitat que atenuï aquesta sensació de tracte diferent injustificat.

Un ‘Barcelona World’ o un ‘Hispanovegas’ ?


Aquí teniu l’article del Xavier Roig a l’Ara en el que se’ns parla cruament de les nostres errades, que també les tenim, i que si es vol arribar a un nou estatus polític s’hauran de corregir, perquè hi ha qui es pot estimar més que el manin des de fora però competentment que des de dintre amb unes dosis de barroeria que comencen a ser més habituals del que seria raonable en un ‘país culte, devetllat i feliç’. Allò del bon govern, de debò que ens cal! Tant de bo un dia poguéssim dir que creiem en una Catalunya més lliure no perquè fos catalana sinó perquè serà millor per tothom…

I les aboca pel boc gros, repartint a tothom. És un catalanista de pedra picada, però reconeix que l’actitud de la presidenta Aguirre ha estat més correcta que la dels seus homòlegs catalans (si més no dels consellers i líders polítics que han parlat). També ens mostra els pitjors dimonis inoculats per una barreja extranya de franquisme i antifranquisme dels que encara no ens hem desempallegat, i que són l’antiamericanisme i l’antisionisme (per simplificar, tenir prejudicis contra els jueus). A banda, se’ns diu que Bañuelos és un empresari de gestió més que dubtosa, (la seva empresa Astroc era coneguda popularment com ‘Catastroc’), que per cert va tenir tot tipus de relacions amb el PP del Sr. Camps. I no oblidem que per molt que es pugui criticar al Sr. Adelson, aquest ha estat capaç de gestionar macrocentres de lleure amb èxit a molts països, i que els americans són els que millor han sabut dur a terme aquest tipus d”entertainment’. I si tenim present que una de les zones més deprimides de Catalunya, com era el Baix Llobregat, es queda sense aquest ‘motor d’activitat econòmica’ ja podem pensar en quants ‘ni-nis’ es quedaran amb una mà sobre l’altra.
Per últim, les acusacions morals (foment de la prostitució, ludopatia o especulació urbanística) que es feien a aquest projecte obvien que d’aquests mals ja anem ben servits, i com a exemple ens explica el Sr. Roig que la prostitució és el 2n sector econòmic del nostre… admiradíssim Empordà. Ai la hipocresia i el veure la brossa a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix, que ens deia l’Evangeli!

No dic que necessàriament hagi de sortir malament aquest projecte espacialment tarragoní (tot i que dugui el nom ‘Barcelona World), però sí que resulta increïble que tot el que era dolent en el projecte d’Adelson ara siguin flors i violes en el complex d’un individu que té el dubtós honor d’haver estat un dels grans protagonistes de la bombolla immobiliària. Com si ens penséssim que com que Adelson ha triat Madrid, el que ell faci no en tindrà cap, de valor.

L’administració d’una Catalunya independent


Aquí hi ha un article a l’Ara, de l’economista Josep Maria Galí, sobre com s’hauria de reorganitzar l’administració del país per tal de ser eficient i deixar de ser un llast per als ciutadans i les empreses. Sembla que caldria redimensionar-la per tal d’evitar-ne duplicitats, i que això sumat al deute que s’hauria d’assumir, implicaria una càrrega que resultaria un repte a afrontar des del primer moment.

Un altre punt cabdal és que Catalunya, com bé sabem, no té cap més recurs destacat que el paisatge, per la qual cosa, l’esforç, la inversió forana i el ‘know-how’ seran necessaris per mantenir un nivell de vida raonable, tal i com passa ara. De fet, hi ha països molt densament poblats, com el Regne Unit, que han d’importar 2/3 dels aliments que consumeixen, però ho compensen creant d’altres productes de valor afegit.

Us he marcat en groc i subratllat el que considero més significatiu dintre d’aquest text.

Efectes econòmics i reconeixement internacional d’una hipotètica independència de Catalunya


Aquí hi ha unes planes de l’Ara que analitzen els efectes de la independència de Catalunya a nivell econòmic (a les 2 últimes planes), amb visions diferents, segons els economistes, que coincidirien en que a priori semblaria que hi hauria perspectives positives, però complicades per la greu conjuntura que vivim, és a dir, la perpètua crisi que ha implicat que el deute català sigui considerat ‘bo escombraria’ o propera a aquesta qualificació per diverses agències de ràting.

La 1ª plana ens ofereix un article de l’Àngel Castiñeira on ens ve a dir que no és que Mas vulgui fer-se independent, sinó que el tancament de l’Estat a acceptar avenços graduals en l’autogovern, l’ha empès cap a aquesta opció. I un exemple molt clar és la reacció a la sentència que declarà inconstitucionals diversos articles de l’Estatut el juliol del 2010, sentència que va arribar tard, amb sospites de manipulació política i amb un TC amb diversos membres desacreditats. I no us perdeu la metàfora del soldat anglès que salvà el seu destacament sense saber-ne els detalls, però sabent que alguna cosa havia de fer. No sabia el com però sí el què.

La 2ª pàgina tenim un article del Carles Boix, prestigiós professor universitari a EUA, que ens diu que el reconeixment internacional d’un estat que es proclama independent separant-se d’un altre no té un full de ruta clar, i que depèn de molts factors. Igualment, no queda clar si Catalunya seguiria a la UE o a l’euro, per exemple. Finalment, ens diu que la independència no és un ‘joc de nens’, s’ha de preparar molt bé, perquè s’haurà de ser capaç de bastir un poder alternatiu, que sigui percebut pels catalans i per la resta del món (i especialment d’Europa) com millor i més eficient.

Comptat i debatut, cal filar ben prim i mirar-s’ho bé tot amb molta cura, tot sent conscient que hi ha molts aspectes en els que s’ha de fer una anàlisi acurada de la relació cost-benefici abans de qualsevol hipotètic procès rupturista.

Enquesta d’El Periódico (EP) sobre l’estatus de Catalunya


Aquí teniu l’enquesta que aquesta Diada publica El Periódico on se’ns parla de la divisió a parts quasi iguals entre els independentistes i els partidaris de mantenir una vinculació amb Espanya, hi destacaria, a primer cop d’ull, cinc idees:

a) L’enquesta provoca certa confusió, ja que a la pregunta ‘què votaria en un referèndum oficial sobre la independència de Catalunya?’ hi ha un 46% de vots afirmatius i un 22% de negatius. Sumant els ns/nc, en blanc i abstencions els no independentistes igualarien els independentistes. Però és absurd suposar que tots els abstencionistes, ns/nc i vots en blanc siguin no independentistes (també seria absurd el contrari, és clar, però EP fa l’altra suma tan discutible). Un exalumne meu em fa veure que Vilaweb també s’adona d’aquesta tergiversació, llegiu-lo aquí.

b) Una paradoxa en relació amb la pregunta prèvia és que quan es pregunta quina ha de ser la relació amb Espanya, només un 34% vol la independència, en contrast amb el 46% previ. Aquí podem dir que els referèndums ‘els carrega el diable’, segons com facis la pregunta et surt una cosa o una altra. Sinó, que li ho preguntin al Sr. Salmond, líder del govern escocès.

c) El PSC, que ha estat i encara ho és a Bcn i àrea metropolitana un pal de paller, té els votants dividits a parts iguals. És a dir, que la posició dels Sr. Maragall i Tura no són pas tan minoritàries com sembla. O el PSC convenç el PSOE d’anar cap a un autèntic federalisme, o el PSC acabarà residualitzant-se.

d) L’independentisme encara és reactiu, mireu-vos l’article: ‘més per indignació que per convicció’. Sap què no vol però no sap què vol. Ha de saber anar més enllà del ‘no a Espanya’ i pensar a bastir estructures alternatives, en el dia després. De fet, fent com el Salvador Cardús  o l’Antoni Bassas o diaris com l’Ara volen passar de la fase resistencial a una de propositiva, de ser reactius a proactius.

e) Em sembla que 1600 enquestes, ben distribuïdes pel conjunt de Catalunya, resulten una mostra prou significativa. Tinc el dubte, però, de si recullen el malestar per l’augment de l’IVA, que va coincidir amb aqeulles dates (el decret, vull dir). Tampoc no es pot mostrar l’afectació de l’augment de peatges del 7,5% de finals de juliol.

Tot plegat, que a EP, que no és pas precisament independentista, li hagin sortit aquestes xifres és força significatiu. ALGUNA COSA S’ESTÀ BELLUGANT!

Com pagar, amb targeta o en negre?


Aquí hi ha un article de l’Empar Moliner, a l’Ara,  que té el seu què, la seva contradicció, i a més ens la fan veure des de fora. Uns nord-americans que, per tal de deixar una bona propina, i que el país se’n beneficiï, volen pagar en negre. Ho expliquen perquè saben que a Catalunya l’Estat hi recapta molt més del que inverteix, per tant, si tots paguéssim en negre, els diners es quedarien aquí. Ells diuen que després hauríem de ser solidaris (per suplir així la tasca de l’Estat, que no redistribuiria aquests impostos que no ha cobrat), de fet, els anglosaxons aquest concepte el tenen més desenvolupat, amb les ‘charities’, que són com una mena d’ONG ciutadanes que sovint ajuden els més desvalguts del propi país. Potser si eren californians, sabien el pa que s’hi dóna (allà, de cada dòlar que s’envia al govern estatunidenc, només en tornen 78 centaus).

Però aquest argument em fa pensar en l’etern retorn, en com tot es repeteix. Ja a inicis del 70 molts barcelonins adinerats, sovint de la ‘gauche divine’, deien que no feien declaració de renda perquè no volien finançar l’estat franquista, i aixó els sevia d’excusa per mantenir, amb bona consciència, el seu estatuts benestant. I a inicis dels 90, vaig conèixer a la UB un mallorquí de soca-rel que em deia que era votant del PP, quan li preguntava el perquè, em deia que ho feia per l’economia del país: el PP sempre posarà menys impostos que qualsevol altre govern (si més no en aquell temps això era cert), per tant si aquest ‘tros’ és més petit el drenatge de recursos serà menor.

Uf! quina contradicció, entre la paret de la pèrdua de recursos econòmics pel drenatge fiscal (solidaritat o espoli, com preferiu dir-li) i l’espasa de l’aprimament dels fons destinats a la solidaritat i l’ajut als més necessitats de casa nostra…