Barcelona, capital d’un nou estat

Aquí teniu el llibre blanc de 842 planes on diferentes teòrics elucubren sobre què passaria amb una hipotètica Bcn capital d’estat independent. Hi ha opinions diverses i contrastades, fins i tot la que proposa que la capital sigui Manresa i no pas Bcn, però una cosa bona de tot plegat és que no defugen els greus problemes del país, se sigui independent, comunitat autònoma, federal o migpensionista.

Les personalitats que en formen part tenen visions que tot i ser diferents, no deixen de estar enraonades, i això és un un altre aspecte que podem destacar. I per últim, el catalanisme comença a reconèixer Bcn com a ciutat plenament catalana (tot i q la proporció 21/20 entre regidors consultistes i els que no ho són, ha de ser un esperó per treballar amb lucidesa) i a deixar de banda aquella dita de l’alcalde de Vic, al 1983: Vic, capital de la Catalunya catalana.

Entrevista a Jordi Pujol poc abans de la macromanifestació de la Diada del 2012

Me he vist interpel·lat sovint per companys, amics o alumnes en relació al cas Pujol i els he respost que el cert és que jo no m’ho esperava pas, que estigués implicat personalment, tot i sospitar que membres del seu entorn sí que ho podien estar. Doncs us passo el document que teniu a continuació per tal que us feu la composició de lloc que millor us vagi.

Aquí teniu la interessant entrevista que ens mostra al Pujol més sobiranista, dos anys abans que es descobrissin els afers tèrbols en què estava implicat. Tampoc no és que afegeixi gaire de nou, perquè d’alguna manera coincideix en les dates amb la que li va fer l’Albert Om a ‘El convidat’, però no deixa de ser un exercici retrospectiu interessant, que ens mostra com era capaç d’interpretar un personatge, ni que estigués en fals. Tot i que no crec que ens haguem d’escarrassar amb un home que, al cap i a la fi, té 84 anys, i només per l’edat mereix un mínim respecte.

Amb filosofia (Canal 33)

Tot i que és un tema que és aliè, estrictament parlant, a la història, la filosofia mai no ens pot deixar indiferents, i més si és tractada enginyosament i des de diversos punts de vista, tal i com es fa en aquest programa. Cada divendres a la nit, al 33, tenim cita, i si no ens va bé, sempre hi ha l’opció de veure’ls per internet. A més, amb una durada de 30′ són prou breus com per no avorrir i suficientment llargs com per desvetllar-hi cert interès. Us passo l’enllaç del dedicat a Déu (amb interessants reflexions sobre per què socialment cal un Déu, i com han de ser els seus atributs) i el de l’amistat.

El ministre Wert avaluant-nos

Aquí hi ha una vinyeta que ens mostra les notes que ens posa en espanyolitat el Sr. Wert (que, per cert, en alemany vol dir valor). Sembla que hi ha el bon espanyol, l’espanyol bo (amb una sginficació anàloga a la de ‘bona vida’ i ‘vida bona’, aquí l’ordre dels factors SÍ que altera el resultat) i els altres, que, en no surtir a la foto, és com si estiguéssim suspesos i ‘fora del sistema’. Que vigili el ministre, que si fa una Espanya massa tancada, vés a saber se li anirà molta gent. A més pressió més reacció… No li he posat l’etiqueta de ‘franquisme’ a aquest post, però com segueixi aquest home dient el que diu, se l’acabarà guanyant…

A través de Diario.es i del professor d’història Roderic Gisbert.

Concert econòmic entre desafinat i polifònic (o cançó trista d’Spain’s street)

Economia Basca: Tu tens 2 vaques. Les munys. Et beus la llet que necessites i envies la que et sobra a Madrid.
Economia Catalana: Tu tens 2 vaques. Les munys. Envies tota la llet a Madrid i et tornen la que volen.
Economia Valenciana: Tu tens 2 vaques. Et vens les vaques, requalifiques el prat on pasturaven i fas un bloc d’apartaments. Creus que amb els diners podràs comprar tota la llet que vulguis, però com que els apartaments no es venen ni per casualitat t’acaben portant la llet des de Madrid.
Economia Extremenya: Tu tens 2 vaques… i creus que si no fos pels catalans en podries tenir 3.
Economia Andalusa: Tu tens 2 toros. Com els toros no es poden munyir t’esperes al bar fins que t’enviïn la llet des de Madrid.
Economia Gallega: Tu tens 2 vaques, una és la teva dona i l’altre està subvencionada per Brussel·les.
Economia Madrilenya: Per què vols tenir cap vaca si a Madrid arriba la millor llet d’Espanya?

Vinyeta de l’Ara: una imatge val més que mil paraules

El que va de les manifestacions dels ‘indignats’ del 2011 o de la vaga general del 2012 a la Diada d’aquest setembre, i la mà que bressola el bressol, que ho explica tot. Bé, l’ANC també hi té a veure o com ha sabut CiU convertir el malestar de la població (manifestat en part pels ‘indignats’) en un sentiment indepedentista, tot fent oblidar la seva responsabilitat en les retallades.

R.I.P. (Requiescat in pace/Descansi en pau) ‘Federalisme’?

                                                       Els pares del federalisme al “cel democràtic”

Acudit d’El Periódico sobre el quid del no federalisme d’avui vist pels ‘pares de la nonada criatura’

‘Monkeys reject inequal pay’ aplicat a la dialèctica Catalunya-Espanya

Aquí hi ha un article del Sánchez Piñol, a l’Ara, que ens indica que d’animals en tenim molt més del que ens pensem, i que de raó, doncs ja en parlarem. A partir d’un experiment etològic, sobre el comportament d’uns monos, s’observa que el concepte de l’equanimitat i justícia existeix en aquests primats, tot i que no ho sàpiguen verbalitzar, i la indignació quan es veuen postergats o maltractats es fa palesa. Tindrà això alguna cosa a veure amb la conflicitvitat política sobre la relació de Catalunya amb el conjunt de l’Estat? Sembla que hi ha hagut qui mentre ha rebut beneficis ha mirat cap a l’altra banda i que qui es percebia en una situació pitjor està disposat a canviar l’status quo. Aquí, això sí, no n’hi ha cap gàbia, i la dona que ens alimenta cada cop més, és aquella senyora alemanya que es mirarà les coses objectivament, amb més xifres que lletres, cosa que pot suposar que hi hagi, sinó justícia (aquest és un mot massa gros), sí una certa equanimitat que atenuï aquesta sensació de tracte diferent injustificat.

Jaume Barberà o la baula perduda entre el 15-M i l’11-S

Aquí hi ha el text ‘Reforma o ruptura’, que el periodista de ‘Singulars’ Jaume Barberà acaba de publicar al FB, ha tingut una gran quantitat de comentaris (alguns d’ells crítics, com ens agrada criticar l’altre sense escoltar-lo!) i ‘compartits’. El Jaume ens enllaça els dos moviments que han protagonitzat, a casa nostra, mediàticament les aspiracions socials.

De fet, es podria dir que, un èxit del nacionalisme-independentisme (o de l’ANC), ha estat transfigurar o reconvertir la indignació contra el sistema capitalista del 15-M en una d’adreçada contra Espanya, o més específicament, el seu govern. Per contra, a la resta d’Espanya el moviment indignat ha deixat com a llavor una sensació de difús malestar contra la política i la banca (parcialment monopolitzada per sindicats i partits d’esquerra), però sense proposar-ne cap actitud constructiva.

Ara bé, fins i tot a Catalunya, el que el Jaume probablement no deixi de plantejar és que, fins i tot en una Catalunya indepedent, seguiríem tenim els problemes denunciats pels ‘Indignats’, essent ‘Caixalunya’, dit en termes gràfics, perquè ens seguiríem movent dintre de les coordenades marcades pel capitalisme i els grans grups financers i constructors (com s’ha vist amb la lloança quasi unànim amb que ‘Barcelona World’ ha estat acollit). O, d’una altra manera, amb una Catalunya independent es calcula que seríem un 7% més rics (si no prenem mal i fem un divorci de ‘bon rotllo’ amb Espanya), però segons com es distribueixi aquest excedent això pot no significa res. De fet, me’n recordo d’un activitat on explicava als meus alumnes que EUA i Dinamarca tenen el mateix PIB per càpita (és a dir, la mateixa riquesa per habitant), però a EUA les immenses desigualtats fan que hi hagi molt més analfabetisme, criminalitat, gent a presó o desigualtat de gènere i menys esperança de vida i escolarització.

És cert que, entre el sobiranisme, hi ha qui acaba dient com si fos un afegitó, que farem un estat més social i just, però en el dia a dia de la seva actuació política aquestes mesures no es veuen o no van més enllà d’un posat sense cap traducció pràctica.

Un ‘Barcelona World’ o un ‘Hispanovegas’ ?

Aquí teniu l’article del Xavier Roig a l’Ara en el que se’ns parla cruament de les nostres errades, que també les tenim, i que si es vol arribar a un nou estatus polític s’hauran de corregir, perquè hi ha qui es pot estimar més que el manin des de fora però competentment que des de dintre amb unes dosis de barroeria que comencen a ser més habituals del que seria raonable en un ‘país culte, devetllat i feliç’. Allò del bon govern, de debò que ens cal! Tant de bo un dia poguéssim dir que creiem en una Catalunya més lliure no perquè fos catalana sinó perquè serà millor per tothom…

I les aboca pel boc gros, repartint a tothom. És un catalanista de pedra picada, però reconeix que l’actitud de la presidenta Aguirre ha estat més correcta que la dels seus homòlegs catalans (si més no dels consellers i líders polítics que han parlat). També ens mostra els pitjors dimonis inoculats per una barreja extranya de franquisme i antifranquisme dels que encara no ens hem desempallegat, i que són l’antiamericanisme i l’antisionisme (per simplificar, tenir prejudicis contra els jueus). A banda, se’ns diu que Bañuelos és un empresari de gestió més que dubtosa, (la seva empresa Astroc era coneguda popularment com ‘Catastroc’), que per cert va tenir tot tipus de relacions amb el PP del Sr. Camps. I no oblidem que per molt que es pugui criticar al Sr. Adelson, aquest ha estat capaç de gestionar macrocentres de lleure amb èxit a molts països, i que els americans són els que millor han sabut dur a terme aquest tipus d”entertainment’. I si tenim present que una de les zones més deprimides de Catalunya, com era el Baix Llobregat, es queda sense aquest ‘motor d’activitat econòmica’ ja podem pensar en quants ‘ni-nis’ es quedaran amb una mà sobre l’altra.
Per últim, les acusacions morals (foment de la prostitució, ludopatia o especulació urbanística) que es feien a aquest projecte obvien que d’aquests mals ja anem ben servits, i com a exemple ens explica el Sr. Roig que la prostitució és el 2n sector econòmic del nostre… admiradíssim Empordà. Ai la hipocresia i el veure la brossa a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix, que ens deia l’Evangeli!

No dic que necessàriament hagi de sortir malament aquest projecte espacialment tarragoní (tot i que dugui el nom ‘Barcelona World), però sí que resulta increïble que tot el que era dolent en el projecte d’Adelson ara siguin flors i violes en el complex d’un individu que té el dubtós honor d’haver estat un dels grans protagonistes de la bombolla immobiliària. Com si ens penséssim que com que Adelson ha triat Madrid, el que ell faci no en tindrà cap, de valor.

El respecte d’un periodista andalús per Catalunya

Aquí teniu un article de gran valor pel què es diu i des d’on es diu. Es tracta d’un periodista almerienc, fins ara desconegut per mi, que es diu Javier Salvador. Des de l’alteritat i la diferència, des d’una Almeria (que, per cert, va ser l’única província andalusa que va rebutjar tenir l’autonomia per la via ràpida en el referèndum del 28-2-1980) que probablement sigui un dels territoris andalusos amb més connexió amb Catalunya (com a botó de mostra, pensem en el cantant Manolo Escobar), valora el sentiment catalanista, que aquest s’hagi sabut expressar i transmetre i que ho hagi fet d’una manera pacífica.

A banda, hi ha el qüestionament del model d’estat actual, així com el què hauria pogut passar si el model de la II República (que permetia l’autonomia però no hi obligava) s’hagués pogut consolidar. Evidentment, tampoc no adopta apriorismes fàcils, ja que se n’adona que el nom no fa la cosa, hi ha federalismes que funcionen i d’altres que no.

I per últim, també hi ha una crítica a la política de Mariano Rajoy, que sembla que d’eficiència, diàleg i coherència no va pas gens sobrat, amb la qual cosa constribueix a exacerbar els sentiments nacionalistes i independentistes, ha que qui vol anar en el que sembla un vaixell a la deriva?

Comptat i debatut, sembla que Sepharad comença a escoltar, tal com desitjava Espriu, tant de bo això doni pas a una entesa que permeti restablir els ponts del diàleg!

L’administració d’una Catalunya independent

Aquí hi ha un article a l’Ara, de l’economista Josep Maria Galí, sobre com s’hauria de reorganitzar l’administració del país per tal de ser eficient i deixar de ser un llast per als ciutadans i les empreses. Sembla que caldria redimensionar-la per tal d’evitar-ne duplicitats, i que això sumat al deute que s’hauria d’assumir, implicaria una càrrega que resultaria un repte a afrontar des del primer moment.

Un altre punt cabdal és que Catalunya, com bé sabem, no té cap més recurs destacat que el paisatge, per la qual cosa, l’esforç, la inversió forana i el ‘know-how’ seran necessaris per mantenir un nivell de vida raonable, tal i com passa ara. De fet, hi ha països molt densament poblats, com el Regne Unit, que han d’importar 2/3 dels aliments que consumeixen, però ho compensen creant d’altres productes de valor afegit.

Us he marcat en groc i subratllat el que considero més significatiu dintre d’aquest text.

Efectes econòmics i reconeixement internacional d’una hipotètica independència de Catalunya

Aquí hi ha unes planes de l’Ara que analitzen els efectes de la independència de Catalunya a nivell econòmic (a les 2 últimes planes), amb visions diferents, segons els economistes, que coincidirien en que a priori semblaria que hi hauria perspectives positives, però complicades per la greu conjuntura que vivim, és a dir, la perpètua crisi que ha implicat que el deute català sigui considerat ‘bo escombraria’ o propera a aquesta qualificació per diverses agències de ràting.

La 1ª plana ens ofereix un article de l’Àngel Castiñeira on ens ve a dir que no és que Mas vulgui fer-se independent, sinó que el tancament de l’Estat a acceptar avenços graduals en l’autogovern, l’ha empès cap a aquesta opció. I un exemple molt clar és la reacció a la sentència que declarà inconstitucionals diversos articles de l’Estatut el juliol del 2010, sentència que va arribar tard, amb sospites de manipulació política i amb un TC amb diversos membres desacreditats. I no us perdeu la metàfora del soldat anglès que salvà el seu destacament sense saber-ne els detalls, però sabent que alguna cosa havia de fer. No sabia el com però sí el què.

La 2ª pàgina tenim un article del Carles Boix, prestigiós professor universitari a EUA, que ens diu que el reconeixment internacional d’un estat que es proclama independent separant-se d’un altre no té un full de ruta clar, i que depèn de molts factors. Igualment, no queda clar si Catalunya seguiria a la UE o a l’euro, per exemple. Finalment, ens diu que la independència no és un ‘joc de nens’, s’ha de preparar molt bé, perquè s’haurà de ser capaç de bastir un poder alternatiu, que sigui percebut pels catalans i per la resta del món (i especialment d’Europa) com millor i més eficient.

Comptat i debatut, cal filar ben prim i mirar-s’ho bé tot amb molta cura, tot sent conscient que hi ha molts aspectes en els que s’ha de fer una anàlisi acurada de la relació cost-benefici abans de qualsevol hipotètic procès rupturista.

Enquesta d’El Periódico (EP) sobre l’estatus de Catalunya

Aquí teniu l’enquesta que aquesta Diada publica El Periódico on se’ns parla de la divisió a parts quasi iguals entre els independentistes i els partidaris de mantenir una vinculació amb Espanya, hi destacaria, a primer cop d’ull, cinc idees:

a) L’enquesta provoca certa confusió, ja que a la pregunta ‘què votaria en un referèndum oficial sobre la independència de Catalunya?’ hi ha un 46% de vots afirmatius i un 22% de negatius. Sumant els ns/nc, en blanc i abstencions els no independentistes igualarien els independentistes. Però és absurd suposar que tots els abstencionistes, ns/nc i vots en blanc siguin no independentistes (també seria absurd el contrari, és clar, però EP fa l’altra suma tan discutible). Un exalumne meu em fa veure que Vilaweb també s’adona d’aquesta tergiversació, llegiu-lo aquí.

b) Una paradoxa en relació amb la pregunta prèvia és que quan es pregunta quina ha de ser la relació amb Espanya, només un 34% vol la independència, en contrast amb el 46% previ. Aquí podem dir que els referèndums ‘els carrega el diable’, segons com facis la pregunta et surt una cosa o una altra. Sinó, que li ho preguntin al Sr. Salmond, líder del govern escocès.

c) El PSC, que ha estat i encara ho és a Bcn i àrea metropolitana un pal de paller, té els votants dividits a parts iguals. És a dir, que la posició dels Sr. Maragall i Tura no són pas tan minoritàries com sembla. O el PSC convenç el PSOE d’anar cap a un autèntic federalisme, o el PSC acabarà residualitzant-se.

d) L’independentisme encara és reactiu, mireu-vos l’article: ‘més per indignació que per convicció’. Sap què no vol però no sap què vol. Ha de saber anar més enllà del ‘no a Espanya’ i pensar a bastir estructures alternatives, en el dia després. De fet, fent com el Salvador Cardús  o l’Antoni Bassas o diaris com l’Ara volen passar de la fase resistencial a una de propositiva, de ser reactius a proactius.

e) Em sembla que 1600 enquestes, ben distribuïdes pel conjunt de Catalunya, resulten una mostra prou significativa. Tinc el dubte, però, de si recullen el malestar per l’augment de l’IVA, que va coincidir amb aqeulles dates (el decret, vull dir). Tampoc no es pot mostrar l’afectació de l’augment de peatges del 7,5% de finals de juliol.

Tot plegat, que a EP, que no és pas precisament independentista, li hagin sortit aquestes xifres és força significatiu. ALGUNA COSA S’ESTÀ BELLUGANT!

La ‘rentrée’ mediàtica a les Espanyes

Aquí hi ha un article del Javier Marías, escriptor de referencia internacional y col·laborador d’el suplement dominical d’El País, El País Semanal’, on se’ns mostra l’estratègia del govern ‘popular’ en relació als mitjans de comunicació públics d’abast estatal, és a dir, TVE i RNE.

Mentre que el govern de Zapatero va mirar d’assolir grans consensos per tal de gestionar la direcció d’aquests mitjans, el PP ha pensat, com en temps d’Aznar, que això és ‘tierra conquistada’, per la qual cosa van a controlar-la amb càrrecs nomenats a dit i d’un caràcter clarament partidista. Tot plegat suposarà perdre sèries que tenien cert valor històric, com la de ‘La República’, ‘Amar en tiempos revueltos’ o ‘Cuéntame’.

Evidentment, Javier Marías no és cec davant dels errors i inconsistències del govern anterior. De fet no puc deixar de pensar en el que respongué el ‘Gran Wyoming’ a com veia el canvi de govern el desembre del 2011: ‘se van los tontos para que entren los malos’. Ai!

Sé que, des del nacionalisme català, hi ha qui diu ‘PP i PSOE són el mateix’, o que no importa què passi més enllà de Catalunya; però hem de tenir present tres elements, pels quals la pluralitat, qualitat i control democràtic d’ aquests mitjans també són importants:

1- A Catalunya, un 30% de la ciutadania no veu mai TV3 (dels que un 5% són estrangers). Però el 25% de gent que no veu mai TV3 s’informen via canals espanyols, i, molt especialment, via RTVE. I bona part d’aquesta població viu a Barcelona i l’àrea metropolitana, on els mitjans comarcals alternatius no estan tan estesos.

2- Bona part de la gent de la resta dels PP.CC. considera els informatius de RTVE com a referència, per tant el País Valencià i les Illes quedarien a la mercè d’eventuals manipulacions que acabaran per dificultar molt els llaços amb el Principat.

3- A una Catalunya que vulgui la independència li cal trobar a Espanya una opinió pública que, com a mínim, sigui respectuosa amb el seu procès. Crec que els professionals etiquetats com ‘progressistes’ sovint estan més a prop d’aquesta entesa, que no pas els ‘conservadors’.

Quim Monzó: el gran dels grans, literàriament parlant, ens parla d’aquest gran moment

La revista cultural digital Jot Down constitueix un meritori intent de donar a conèixer possibles solucions o obrir noves perspectives als problemes i desafiaments que tenim plantejats actualment, i el qué és interessat és que ho fa amb gent de vàlua de disciplines molt diverses, i amb entrevistes en profunditat. on hi ha preguntes respostes amb un nivell d’explanació i detall molt amplis, sense els límits i restriccions que poden imposar els diaris en paper, la ràdio o la televisió. Fa l’efecte que més que entrevistes, ens trobem davant de llargues converses, on s’hi parla de tot.

En Quim Monzó hi parla, de la seva adolescència, del seu origen menestral, de la seva formació artística i l’estada a Nova York, de com va ser periodista, de les cuites de ser traductor o escriptor, de com ha evolucionat com a persona i professional al llarg dels anys… I fins i tot no defuig temes durs i polèmiques, com la situació del català o el posicionament envers la independència de Catalunya, tot amanint-ho amb referències molt crítiques envers la política i la classe dirigent que, suposadament, ens governa.

Humanament, literàriament i històricament, si teniu temps, llegiu-vos-la aquí, la conversa!

Portar un hotel des de la República fins al segle XXI

Aquí podeu llegir el reportatge de l’Ara sobre l’hotel Terraza (Roses, Alt Empordà), inaugurat el 1935. Conté moltes reflexions interessants, a través de l’entrevista a la mestressa, nora del fundador, on ens va desgranant records de les vicissituds experimentades.

Des del punt de vista històric, hi ha la sensació de gran distància en un país mal comunicat i les pors que inspirava la platja (hi havia gent de l’Empordà que mai no havia vist el mar i es veia raríssim obrir un hotel situat arran de costa i fora del nucli urbà), el trasbals del a Guerra Civil, amb la fugida de l’amo cap a França, l”impost revolucionari’ franquista, que implicava que havia d’allotjar militars gratuïtament, la doble moral de l’època (‘les cosines’ que eren les ‘queridas’), els industrials tèxtils vallesans que caçaven als aiguamolls propers, la llagosta que aleshores es pescava realment allà, etc.

Literàriament parlant, el Josep Pla hi anava sovint, però també en Porcioles (l’alcalde barceloní més popular del franquisme) i el Pau Gasol. De tots ells, ens en pot dir alguna cosa, i Pla li dedica alguns fragments de la seva obra al Norat (d’Honorat), el creador de la nissaga.

A nivell moral, hi ha la importància de la feina ben feta, el pensar en els altres, saber formar un equip, fer sinèrgies amb d’altres agents turístics (per organitzar sortides, excursions, etc.) i sobretot el no estirar més el braç que la màniga, cosa que els ha permès no caure en mans dels ‘touroperators’, on han acabat molts hotelers per no haver-se sabut resistir als ‘cants de sirena’ del diner fàcil de l’època precrisi.

Molts alumnes voleu fer turisme, doncs apreneu del que ens diu la matriarca, la senyora Mercè, que hi ha coses que no canvien mai. Ens diu que tenim una crisi de valors, que és l’arrel de la crisi econòmica, i que si recuperem la cultura de l’esforç, ens en sortirem. Potser és una visió simplificada, però una part de raó crec que sí que la té.

El sociòleg Salvador Cardús fa una prospectiva independentista

El Salvador Cardús, sociòleg, escriptor, tertulià, és, en definitiva, un intel·lectual molt reputat i considerat en els cercles nacionalistes i independentistes, a banda de disposar d’informació i de relacions a nivell internacional. Potser a mig camí entre la sociologia i la literatura fa un exercici de política-ficció sobre com podria produir-se la independència de Catalunya, en un termini relativament curt, i amb els mateixos actors i dirigents polítics que tenim ara.

Hi ha, com en tota bona obra de teatre, un plantejament (dos primers apartats), un nus (el tercer) i un desenllaç (el 4t i 5è). Jo us els passo aquí i penseu el que us resulti més convenient, tant pot ser una encertada predicció com ‘el somni d’una nit d’estiu’, parafrasejant Shakespeare. El que ningú no li pot negar, però, és que és versemblant, és una hipòtesi factible, que es compleixi o no entra en el possible, i a partir d’aquí que cadascú prengui partit. A banda, els textos estan ben plantejats i organitzats, no són els de cap ‘somiatruites o ‘freaky’ indocumentat.

Els teniu tot seguit:

1r, 2n, 3r, 4t i 5è.

Com pagar, amb targeta o en negre?

Aquí hi ha un article de l’Empar Moliner, a l’Ara,  que té el seu què, la seva contradicció, i a més ens la fan veure des de fora. Uns nord-americans que, per tal de deixar una bona propina, i que el país se’n beneficiï, volen pagar en negre. Ho expliquen perquè saben que a Catalunya l’Estat hi recapta molt més del que inverteix, per tant, si tots paguéssim en negre, els diners es quedarien aquí. Ells diuen que després hauríem de ser solidaris (per suplir així la tasca de l’Estat, que no redistribuiria aquests impostos que no ha cobrat), de fet, els anglosaxons aquest concepte el tenen més desenvolupat, amb les ‘charities’, que són com una mena d’ONG ciutadanes que sovint ajuden els més desvalguts del propi país. Potser si eren californians, sabien el pa que s’hi dóna (allà, de cada dòlar que s’envia al govern estatunidenc, només en tornen 78 centaus).

Però aquest argument em fa pensar en l’etern retorn, en com tot es repeteix. Ja a inicis del 70 molts barcelonins adinerats, sovint de la ‘gauche divine’, deien que no feien declaració de renda perquè no volien finançar l’estat franquista, i aixó els sevia d’excusa per mantenir, amb bona consciència, el seu estatuts benestant. I a inicis dels 90, vaig conèixer a la UB un mallorquí de soca-rel que em deia que era votant del PP, quan li preguntava el perquè, em deia que ho feia per l’economia del país: el PP sempre posarà menys impostos que qualsevol altre govern (si més no en aquell temps això era cert), per tant si aquest ‘tros’ és més petit el drenatge de recursos serà menor.

Uf! quina contradicció, entre la paret de la pèrdua de recursos econòmics pel drenatge fiscal (solidaritat o espoli, com preferiu dir-li) i l’espasa de l’aprimament dels fons destinats a la solidaritat i l’ajut als més necessitats de casa nostra…

L’Antoni Bassas, o fer de català a Washington

Aquí hi ha una conversa transcrita literalment entre l’Antoni Bassas (extreta del diari Ara), corresponsal de TV3 a EUA, i un taxista, a Washington. Hi apareix l’interès per saber quina llengua parla l’Antoni, què és Catalunya, els seus símbols el seu estatus i les diverses opcions plantejades a nivell identitari. Crec, a més, que l’interlocutor del Bassas respon bastant bé al típic home ‘mainstream’ nord-americà, és a dir, als tòpics que normalment sap un nord-americà sobre Espanya i Barcelona (força) i Catalunya (no tants).

No és l’economia, és la política!

Aquí us penjo un article del Borja de Riquer, col·laborador del diari Ara, on fa girar la frase que fa 20 anys, al 1992, li van adreçar a G.Bush pare, quan es presentava a la seva fallida reelecció a les eleccions nord-americanes d’aquell mateix any. Era a un míting en el que exposava els triomfs aconseguits a la 1ª Guerra del Golf, contra l’Iraq (que havia tingut lloc el 1991), quan uns assistents li van posar davant dels morros una pancarta que deia ‘it’s the economy, stupid’, que va inspirar el gurú de l’exitosa campanya de Clinton James Carville (aquí teniu la imatge caricaturitzada d’Obama amb la frase, que sap que això serà decisiu per la seva reelecció de novembre).

El que ens diu aquest articulista és que la política, i no pas la dels últims 5 anys, sinó la de les últimes dècades, ha consentit, tolerat, afavorit o permès aquesta degradació del sistema, fins a esdevenir una mena de partitocràcia, amanida amb dosis de domini dels mercats. Ens diu que s’ha de repensar no només l’economia, sinó també el sistema polític ‘democràtic’ en què vivim. Parafrasejant el polític francès Clemenceau quan deia ‘la guerra és massa important per deixar-la en mans dels militars’, haurem de dir que ‘l’economia és massa important per deixar-la només en mans dels economistes’, i potser podem dir el mateix de la política.

Canvi històric: Catalunya exporta més al món que a Espanya (i 2)

Aquí l’Ara ens analitza detalladament aquest procés. I aquí la TV3 ens en informa. Com a fites, hem de destacar que el 1987, quan encara la liberalització i la supressió d’aranzels amb la UE era a les beceroles (i encara hi era el ‘Mur de Berlín’) un 75% de les exportacions catalanes anava a la resta d’Espanya, és a dir, que la indústria del país era ‘hispanodependent¡ en un 75%. El 2000, s’hi exportava un 60% de la producció, el 2010 hi va haver el punt d’equilibri (fifty-fifty), i el 2011 el sorpasso es consolida. Si tot va com fins ara, les xifres exportadors cap a la resta del món han d’augmentar, mentre que les adreçades al mercat espanyol, al seu torn, disminuiran, fet lògic amb la globalització, liberalització i internacionalització econòmiques.

Això es pot posar en relació amb el 51% de catalans enquestats pel CEO que votarien en favor de la independència, segons l’enquesta publicada a finals de juny. Aquest doble canvi de perspectiva, mental i econòmic, pot causar a mig termini un canvi en l’statu quo en les relacions Catalunya-Espanya, no necessàriament amb un final independentista, però sí amb un grau d’autogestió superior a l’actual, ja que el que les xifres de les exportacions transllueixen és que si l’activitat econòmica se sap moure ella soleta a la resta del món, podríem pensar que Catalunya com a subjecte polític (tot admetent diferents formes de concreció) tindria opcions raonables de ser reconeguda internacionalment. Per últim, dir també que Espanya va millorant la seva balança comercial, tot augmentant més les exportacions, tot i que en un grau de progrés més lent que Catalunya.

Canvi històric: Catalunya exporta més al món que a Espanya

Aquí hi ha una notícia que sembla que passi desapercebuda però que des del punt de vista històric, amaga dos canvis cabdals, fonamentals, essencials, i en el primer cas quelcom de radicalment nou, que mai no havia succeït.

El 1r punt ens diu que Catalunya ja ven més de la meitat de la producció que ella exporta (entenent exportació com el que surt de Catalunya) a la resta del món -52,9%-, mentre que a Espanya -47,1%- li ven una mica menys de la meitat de la seva producció. Evidentment, si el món el dividim en Espanya i resta del món; que pugi un component implica automàticament la disminució de l’altre, si més no en termes percentuals. Ras i curt, hi ha hagut un ‘sorpasso’, fet inoït, que ens indica la força de la globalització, i segurament també tindrà a veure la millora del nivell d’idiomes, la integració a la UE  o el disposar d’una moneda europea comuna: l’euro.

L’altre aspecte és que, per 1r cop des del ‘desarrollismo’ (anys 60 i primers 70), Catalunya té un superàvit en la balança comercial, és a dir, que exporta més del que importa, cosa que, ben gestionada, és la base de la riquesa dels països desenvolupats, en tenir-hi superàvit. Aquest fet tan positiu, ha estat molt rar en la història del nostre país en relació a la resta del món (només a la I G.M. i al ‘desarrollismo’ Catalunya va tenir una balança comercial positiva amb la resta del món).

Si això es consolida, marcarà una transformació en molts àmbits, ja que un canvi significatiu de paradigma econòmic tendeix a comportar canvis en les esferes sociològica i política.

L’Eurocopa, el futbol, el fer història i la reflexió d’en Cardús

Bé, la selecció espanyola ha guanyat l’Eurocopa i l’hi dono l’enhorabona, a aquesta ‘Roja i Grana’. A més, ha fet història, de la que quedarà grabada a la memòria, ja que ha guanyat consecutivament l’Eurocopa del 2008, els Mundials del 2010 i la present Eurocopa. A mí m’agrada que hi hagi allà molts jugadors del Barça, i que el seu èxit els hi donarà més confiança. Que el ‘caché’ d’aquests jugadors augmenti, i que tinguin més èxit o que els fitxin d’altres clubs d’Europa li farà bé als comptes i a l’autoestima del país. I un detall significatiu, així com el 2010 Puyol va lluir la senyera, ara ho ha fet en Xavi, cosa que l’hi proporciona una certa projecció.

No m’oblido tampoc del gest que va tenir fa uns anys, en un acte de ‘Sos aldeas infantiles’ el porter del Barça, Víctor Valdés, col·laborant desinteressadament en aquell event benèfic, en el que també servidor hi era present. Tot i que no ha estat porter titular, li desitjo el millor, i el que és segur és que ara aquests jugadors tenen una gran difusió i influència sobre la gent, per això me’n faig ressó d’aquesta petició, per tal que la selecció espanyola destini, si més no, una part del guanyat a fins socials, tal com hi veieu.

Sobre els sentiments encontrats, me’n recordo d’una frase del Kofi Annan, exsecretari general de l’ONU, que deia: ‘estima el que ets sense odiar el que no ets’. Doncs això, que qui ho vulgui celebrar ho faci, sense retreure-li al que ‘passa’ del tema, i a qui no li agradi que respecti l’alegria dels vencedors, i que esperi el seu torn, perquè per llei de vida, les coses tenen un principi, un desenvolupament i un final, i ‘la Roja’ no en serà pas cap excepció a aquest cicle universal.

I no ens oblidem que hi ha una història del país lligada al futbol, en el que els obrers van crear clubs amb el seu suor i el seu temps lliure, i aquesta història, tot i no ser tan glamurosa, no la’haurien d’oblidar, i per rescatar-la de l’oblit cliqueu Aquí.

Aquí teniu un article, publicat a l’Ara, molt ponderat del Salvador Cardús ,’Independentisme promiscu’, en el que analitza la relació entre futbol i política, tot indicant-ne la seva politització, però també que aquesta és un fet universal, i que darrere d’aquest procés ha ha tot un seguit d’actituds polièdriques que defugen les interpretacions més simplistes.

 

Balanç del bloc d’història de 2n de Batxillerat

El bloc va arribant a la seva fi, o més aviat a la pausa estival. Al setembre tornarà a ser útil per als alumnes que faran història el curs vinent, però per mi vosaltres sereu sempre els pioners, els que em vau acompanyar en el procés de la creació d’aquesta eina que ens ha permés disposar de materials i recursos a l’abast. I que també ens ha permés gaudir de moltes de les aportacions fetes per la gent del 2n de Batx, des de testimonis fins a resums passant per comentaris o idees que heu posat a l’abast.

Us vull fer partíceps d’algunes de les xifres del bloc, parlem de 132 entrades, d’uns 250 documents penjats, de 50 subscriptors en el seu millor moment (dels quals 5 se n’han donat de baixa) i 50 histonigmes. I les visites que heu fet, en total 8341, fins ara, vindrien a ser unes 100 per alumne, en mitjana. Perquè també hi ha hagut visites d’exalumnes o d’altra gent, per mi desconeguda, però que n’hauran extret alguna utilitat. Fins i tot, hi ha hagut gent que ha descarregat els meus arxius en d’altres repositoris (com issu o scribd), benvinguts siguin, coneixement lliure a l’abast de tothom.

Aquí teniu un resum de la procedència de les visites. De fet, esmentaré al Marc Vera i a la Cristina Fernández Tutusaus (exalumnes que estudien a Boulder Creek, Colorado, EUA i a Edimburgh -UK-, respectivament), perquè gràcies a ells el bloc anava rebent visites d’aquests dos països. Per això a les 7 del matí podia trobar que les úniques visites del dia eren d’EUA, perquè allà el Marc encara se’l podia mirar de nit. I no em deixo al Francesc Ferrer, que se’l mira des de Belfast, que malgrat ser a l’illa d’Irlanda, queda inclós a UK. A banda, hi ha visites des d’Alemanya, França, Ucraïna (potser un despistat de l’Eurocopa), Indonèsia, etc. Però per un error de WordPress només estan les visites des del 25 de febrer, no pas les anteriors.

I dir-vos que tota la feina feta, per mi i per vosaltres, queda a la vostra disposició, per si mai ho necessiteu, que el proper any igual us torneu a trobar la història en els vostres estudis, i us en poden ser útils.

Salutacions cordials a tota la comunitat blocaire!!!

Histonigma del 25-6-2012

Socials per l'ESO

Fa 160 anys naixia a les comarques tarragonines, tot i que no sabem exactament a quin poble (n’hi ha dos que es diputen el fet de ser-ne la vila natal) un insigne arquitecte català que va desenvolupar el modernisme i que, especialment, a Barcelona va deixar la seva impromta a nombrosos edificis, i sobretot en un que encara roman inacabat i que recentment va ser visitat pel Papa i declarat basílica, el 2010. Us demano, doncs, 3 cosetes:

1- Com es deia aquest arquitecte?

2- Quins dos pobles diuen ser-ne el lloc de naixement?

3- Quina és l’obra, situada a Barcelona, més universalment coneguda d’aquest prestigiós arquitecte?

View original post

Com ens transforma el món anglosaxó

Socials per l'ESO

Aquí teniu un article sobre els ‘false friends’ que el català pot manllevar de l’anglès (és a dir, mots que s’assemblen en les dues llengües però amb un significat totalment diferent). Molt recomanable de llegir-lo, fins i tot per aquells que creuen tenir un bon nivell d’anglès. Servidor, sense anar més lluny, malgrat tenir obra publicada en versió electrònica en anglès i tenir diversos títols que suposadament certifiquen que domino l’esmentada llengua, ha trobat dos o tres mots dels quals desconeixia que ho fossin, de ‘false friends’, i el fet d’estar escrit per l’articulista de l’Ara Pla Nualart ens ofereix una garantia de bona feina. I aquí teniu l’article del Sr. Aragay (a l’Ara, també) sobre què pot significar l’Eurovegas, tot comparant la nova valoració dels diners amb el rol que aquests havien jugat tradicionalment en la societat catalana, per un país com el nostre. Mira que si fos com…

View original post 37 more words

La crisi grega (o europea?)

Socials per l'ESO

Aquí teniu un article del J.B. Culla sobre la història de Grècia que ens aclareix molts dels aspectes tèrbols de la relació entre els grecs i l’Estat, i com durant molt de temps han estat sotmesos a poders aliens, quan no hostils. I aquest altre és un del nobel d’Economia Paul Krugman escrit en anglès, però fàcil d’entendre tot llegint les traducciones de certes frases que ens fa el diari ‘Ara’, així veurem que hi ha una responsabilitat compartida entre grecs i ‘europeus del nord’ en l’actual crisi, tot fent una comparativa amb situacions semblants que s’han produït als EUA. Si llegiu aquest segon article aprendreu també una mica més d’anglès!

View original post

Interessant entrevista sobre el perquè de tot plegat

I la magnitud de la tragèdia que se’ns ve a sobre, parafrasejant Monzó. El que resulta atractiu en aquest economista és que reparteix llenya a tothom, i és que hi ha una corresponsabilitat davant de la crisi, tot i que cada u mira d’espolsar-se les puces i que vagin cap a un altre. I el pitjor de tot és que, a hores d’ara, hi tenim molt poc a fer. Hi ha uns corrents de fons que formen uns remolins enmig dels quals hem quedat atrapats i no està clar que el “flotador” que ens acaben de llençar ens permeti salvar-nos. Tot plegat, un panorama bastant pessimista, en el que la correcció de les errades acumulades ni tan sols s’albira. Esperem que hi hagi alguna escletxa per on es pugui colar alguna esperança… Aquí la teniu.

Histonigma del 14-6-12

Socials per l'ESO

Avui fa 30 anys clavats que es va acabar una guerra entre un país europeu i un de sud-americà per unes illes situades al sud de l’Atlàntic. Havia durat dos mesos i mig i va provocar nombroses baixes, de les quals ens recordem respectuosament. Per a uns va ser un intent d’acabar amb el colonialisme i per d’altres la defensa de l’status quo d’un territori que no volia ser dominat per un altre país. Us demano 3 coses:

1- Quins dos països s’hi enfrontaren?

2- Com es diuen aquestes illes en anglès i en català?

3- Quin en va ser el resultat final?

View original post

35è aniversari de la legalització del PCE (Partit Comunista d’Espanya)

Apreciats alumnes i audiència en general:

Avui fa 35 anys que el PCE va ser legalitzat. Simbolitzava el reconeixement a la força política que va representar amb més claredat l’oposició al franquisme així com una lluita per la democràcia i les libertats, que, des del 1956, es va dur a terme per mitjans pacífics i des de la perspectiva de la política “de reconciliació nacional”, és a dir, no s’havia de pretendre que la truita girés, sinó que el canvi preconitzat pels comunistes hauria d’arribar de manera dialogada, consensuada i pactada.

Es va aprofitar la data del Dissabte Sant per agafar a contrapeu els sectors més conservadors del franquisme, enfeinats en els seus deures religiosos. Tot i les reaccions contràries d’alguns militars, la majoria dels espanyols es va alegrar d’aquesta legalització, i no pas perquè fossin comunistes, una ideologia que no era pas majoritaria, sinó perquè si es legalitzaven els comunistes (l’autèntica bèstia negra del franquisme) això volia dir que la democràcia anava de debò. O en termes lògics (si p no q, és a dir, si comunisme no franquisme), ergo, si el PCE és legal, el franquisme és mort.

És cert que ara hi ha qui diu que la transició més que un canvi va ser una transacció, un ‘canvi de cromos’, on, a canvi de renunciar a canvis revolucionaris, s’acceptava desmuntar el franquisme de manera controlada i com deia Santiago Carrillo, ‘sin tocarles a los franquistas ni un pelo ni una pela’. Sigui com sigui, va ser un pas que va ser la prova del nou de la democratització.

Amb 10 anys tot just fets (ja veieu que un comença a tenir una edat)  me’n recordo com la tarda d’aquell dissabte, a 2/4 de 7, a TVE1 sortia un avenç informatiu, tot tallant els dibuixos animats, on Lalo Azkona informava del fet. I poc després vindrien el telediario, amb les declaracions del president Adolfo Suárez i del líder comunista Santiago Carrillo.

I per adobar-ho bé, una mica de fonts històriques:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/fue-noticia-en-el-archivo-de-rtve/legalizacion-1977-del-pce-adolfo-suarez/705680/: Declaracions del president Suárez, justificant la legalització del PCE.

http://www.tv3.cat/videos/3951590. Al minut 25 del programa ‘Monarquia o república’ hi apareix el tall informatiu on es legalitza el PCE. I al 26′ hi ha les declaracions de Santiago Carrillo, justificant perquè va caldre acceptar la monarquia.

http://www.cadenaser.com/opinion/articulo/legalizacion-partido-comunista/csrcsrpor/20120407csrcsropi_1/Tes: Entrevista a Martí Gómez, periodista de Morella (Ports, Castelló, País Valencià), d’ón, ves per on, és el recent líder del PSPV: Ximo Puig, que en aquella època estava colze a colze amb Carrillo.

http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2081. Molts de vosaltres qüestioneu el sistema actual, i gireu els ulls cap al comunisme, creat per Marx. Em sembla que aquesta entrevista a l’historiador Eric Hobswawm en relació a la crisi capitalista i a les idees marxistes us pot resultar d’interès.

http://www.cinebaix.com/cartellera/2011/2011-03-25/jasomlegals.php. Des de Catalunya, convé recordar que el PSUC no fou legalitzat fins al 3 de maig del 1977. Se n’ha fet recentment un documental que ens mostra, amb fonts primàries, les reaccions a aquest fet. D’aquí a un temps suposo que a TV3 o al 33 ho podrem veure.

I per últim, la portada del ‘Mundo obrero’ de l’abril del 1977, el diari oficial del PCE.

El patiment de la gent gran (Dimitris Cristoulas in memoriam)

Aquí teniu les reflexions de Bru Rovira, a l’Ara, on es parla dels sofriments viscuts per la gent gran que, amb la crisi econòmica, esdevenen una de les baules més febles del sistema tot rebent-ne les pitjors conseqüències. Hi ha hagut un degoteig de fets bàrbars, com ens mostra l’article, fins que ha caigut la gota que ha fet vessar el got, el suïcidi del jubilat grec de 77 anys Dimitris Cristoulas. Que, ves per on, em fa pensar en el Sr. Jaume, el sindicalista pierenc que ens va fer la xerrada aquest 15 de març, i que és de la mateixa quinta. Per si de cas, mirem de ser més atents amb els nostres pares i avis, i que percebin que ens els estimem més.

Via crucis sobre la vaga, la postvaga i el que se’ns ve a sobre

Aquí  teniu un article del Gerard Quintana, líder dels ‘Sopa de Cabra’ (tinc entès que és el grup de música en català -si més no, majoritàriament en català-, que més ha venut), on ens mostra un seguit de reflexions interessants sobre el punt en què es trobem, amb una Catalunya que rep diverses pressions, des del govern espanyol (i aquest des de les instàncies europees) i els cercles del poder (allò que es deia l’oligarquia), fins als sectors més violents i antisistema dels indignats amb l’actual estat de coses. Compte no ens passi com als anys 30, que els extrems se’ns mengin el país.

Dues maneres d’analitzar els aldarulls a la Barcelona del 29-M

Aquí teniu un article del Sr. Ramoneda, on se’ns critica la violència patida per la ciutat en el dia de la vaga, a la que se sol dir incontrolada (en tot cas, no està controlada per les organitzacions polítiques i sindicals majoritàries), però que cada cop sembla més planificada, però també una violència estructural i molt difícil de visualitzar, com ara, certs desnonaments o l’acomiadament de gent que va participar a la vaga.

El text següent, del Sr. Aragay, ens parla de tota una tradició de radicalots, que a Catalunya sempre n’hi ha hagut, potser perquè hem tingut un poder polític sovint percebut com aliè quan no hostil a les demandes del país. Aquests radicals, insatisfets amb la nostra societat, de tant en tant emergeixen i qüestionen el sistema, sovint de forma violenta i indiscriminada, provocant tot tipus de mals que, convenientment ventats, acaben per girar-se’ls en contra seva. Cal reconduir la seva ràbia i ira cap a crítiques dures i radicals però sense caure en la violència, i no cal anar gaire lluny, pensem en les manifestacions contra la participació espanyola a la guerra de l’Irac el 2003. I el líder que pot dur a terme aquesta reconversió és l’alcalde Trias.

WebRep

currentVote

noRating

noWeight

El terme de vaga i els seus associats, des de la lingüística

Aquí teniu un article del filòleg Pla Nualart, on ens fa una disgressió molt enginyosa i alhora documentada sobre l’origen dels mots que emprem per referir-nos a les protestes obreres, i la seva relació amb el context que les va originar. I, per cert, no us perdeu l’últim paràgraf, que ens parla de la 1ª vaga de la història de la humanitat!

Ens calen bons polítics

Aquí tenim un article del Xavier Roig, que ens parla de la necessitat de seleccionar bons polítics, perquè són una eina bàsica per regenerar el país. I ho fa basant-se en la història, en Cincinato, aquell pagès romà honest al que quan van cridar va servir al seu poble com a governant i, posteriorment, va tornar a sa terra, com si res no hagués passat. De pas, mirem-nos els recursos i les capacitats dels italians, probablement el poble que més trets ha heretat dels antics romans. Per cert, amants de la història, el nom de la ciutat nord-americana de Cincinnati ve d’aquest home.

Article censurat sobre la infanta Elena

Un sindicalista de pedra picada, dels de tota la vida, m’acaba de passar aquest article sobre la infanta Elena. En un dia com el d’avui, pot ser una manera de posar de relleu les contradiccions d’una democràcia que cada cop ens sembla més una plutocràcia, per no dir quelcom de més gros, i segons quina lletra treguis t’ho trobaràs. Vosaltres mateixos, llegiu, compareu i si hi veieu res de millor, digueu-m’ho!

WebRep

currentVote

noRating

noWeight

Xerrada del ‘Consell de Savis’ sobre la II República, Guerra Civil i Franquisme

Com ja sabeu, divendres 2 de març ens visita el Consell de Savis, que aplega gent gran que col·labora amb el Museu d’Història de Catalunya per explicar-nos les seves vivències durant aquests períodes històrics. Els nostres savis-avis tenen entre 70 i 90 anys, i una molt bona memòria, ganes d’explicar-nos el que han fet i molta experiència acumulada al sarró. Ara només cal que hi estiguem atents per captar tot el que ells ens donen!

Fa uns anys vam muntar un blog on hi ha els seus principals membres, juntament amb documents, imatges i extractes de les seves intervencions.

A continuació teniu l’enllaç:

http://wisdomnews.blogspot.com/search?updated-max=2008-04-28T18:24:00%2B02:00&max-results=5

La intervenció del violoncel·lista català Pau Casals a l’ONU

Tal i com us havia dit als del 2n A quan us parlava dels avantguardismes i del desenvolupament cultural català durant els anys de la II República, us adjunto la intervenció de Pau Casals davant d’una sessió de les Nacions Unides, on explicita la seva identificació amb Catalunya, tot remarcant el seu compromís amb la pau i l’entesa. A més, us pot ser útil per millorar el vostre anglès, ja que les seves paraules estan subtitulades i, a més, parla un anglès relativament fàcil d’entendre. Si mai li heu d’explicar a un estranger que és Catalunya, aquesta en pot ser una bona introducció.

I això forma part d’un programa de TV3 d’història que es deia “El favorit”, del 2003, on la gent havia de votar quin era el català favorit. I per cert, el presentador era l’Oriol Jonqueras, historiador  líder actual d’ERC.

http://www.youtube.com/watch?v=fioeY-CJ2GY

Interessantíssima entrevista a l’Emili Teixidor

L’Emili Teixidor, als seus 78 anys, és un escriptor de llarga trajectòria i merescut reconeixement. A més, hi va ser mestre durant molts anys. I, malgrat la greu malaltia que pateix, ens aporta una gran lucidesa trufada amb tocs d’humor i ironia. I quan fa crítiques, les sap fer constructivament, i a més, és capaç de fer autocrítica d’una manera mesurada. D’altra banda, també ens mostra els aspectes que veu bé, i que vol que es mantinguin. Tot plegat, s’hi desplega la seva humanitat, bonhomia i intel·ligència.

I, a nivell d’història, ens dóna un tast de com era la vida infantil i laboral a l’Osona del primer franquisme, sense deixar de banda que va coincidir amb en Miquel Martí i Pol. Roda de Ter ha donat, doncs, dos insignes escriptors. No us prenc més temps, llegiu-la aquí !!!

Article de Javier Marías sobre “el pare del senyor Martí”

Bon dia,

Us adjunto aquest enllaç del diari “El País”, el més important en castellà, amb un article amb el títol en català, on es parla de la vida d’un pagès de La Masó, a l’inici i mitjans segle XX i de la seva estima per la cultura. Espero els vostres comentaris.

http://www.elpais.com/articulo/portada/senyor/Marti/i/seu/pare/elpepusoceps/20120129elpepspor_16/Tes

Aquí són els comentaris que hi vaig fer, al Facebook (és a dir, és el mateix article però amb les meves anotacions, per facilitar-vos la comprensió):

http://www.facebook.com/photo.php?fbid=2917403268163&set=a.2917403188161.137772.1653185558&type=1&theater

Espero les vostres aportacions!

Enllaç a la sèrie de TVE “Una mujer olvidada”

Com bé sabeu, aquest documental d’hora i mitja va ser realitzat per TVE el 2011, per commemorar el 80è aniversari de l’obtenció del sufragi universal masculi i femení, i es fa a través de la seva impulsora, l’advocada andalusa Clara Campoamor, tot basant-se en el seu llibre autobiogràfic “El voto femenino y yo”.

Cliqueu aquí i veureu la sèrie, que té un valor, en alguns casos, de font primària, per la cura i precisió amb que reprodueix l’ambient i l’època que li va tocar viure (i potser patir) a aquesta lluitadora a la que tantes (i crec que també tants) tant li devem.

També us adjunto la iniciativa en favor d’euros paritaris, segons la qual la meitat dels euros encunyats a Espanya durien la imatge d’una dona, en aquest cas, de Clara Campoamor. Però aquesta proposta va quedar aparcada i finalment es va desestimar, segurament a causa de la crisi. Cliqueu aquí.

Tarja t-10 històrica, amb la seva funda, de l’any 1987

Aquí teniu un títol de TMB metro (en aquella època autobús i metro tenien t-10 diferents) del 1987, ja veieu què poc que costava el viatge!, calculeu-lo en euros i us en adonareu de com han pujat en un quart de segle. I fixeu-vos-hi que hi havia publicitat d’una immobiliària, si més no, als targeters, però si això serveix per abaratir-lo, doncs endavant.

L’evolució dels Fgc Martorell-Igualada

Aquí teniu l’article d’un testimoni de primera mà (font primària) i expert sobre l’evolució dels Fgc Martorell-Igualada des dels 70 (tardofranquisme) fins al S.XXI.

L’humor d’en Jap

Del dibuixant i vinyetista Jap, del diari “El Punt-Avui”, us en faig una selecció de les seves aportacions més destacades, tocant amb un punt d’ironia els problemes que tothom tenim presents, com ara la crisi econòmica, els problemes dels pensionistes o dels funcionaris… Cliqueu-hi a l’enllaç d’aquí abaix si les voleu veure.

20120115L’humord’enJap.

Catalunya-Espanya for dummies

Aquest article (de Joan Ramon Resina, publicat a l’Ara), independentment de les opcions polítiques que pugui contenir i que cadascú jutjarà segons convingui, conté un resum molt interessant de l’evolució del catalanisme en la seva relació amb l’estat des de la Renaixença fins al present. Una síntesi històrica molt recomanable!
 Aquí el teniu.  Espero els vostres comentaris.

Les xifres del 2011 d’aquest blog

La plataforma on està allotjat aquest blog, ens ha donat les estadístiques de visites d’aquest 2011, és a dir, d’aquest últim trimestre.

Els 1500 clics que heu fet poden ser pocs en comparació amb la immensa quantitat que tenen d’altres blogs i webs, però representen el començament d’una feina que anirà donant el seus fruits i que ens farà treballar més i millor, que creixem tots plegats com a persones, que ens preparem per al nostre futur acadèmic i professiona i, és clar, que aprovem tant el curs com la selectivitat.

Els hi demanaria als Reis que aquest blog tingués més aportacions vostres, des d’articles i consultes que m’heu fet via email o en persona, fins a més ppt i documents que heu anat desenvolupant, perquè així com la història és una creació col·lectiva, aquest bloc també s’ha de fonamentar en la participació per tal que sigui una mica menys meu i més vostre!

Un molt feliç 2012 per als meus i les meves alumnes 😀

Haz click para ver el reporte completo.