Vinyeta de l’Ara: una imatge val més que mil paraules


El que va de les manifestacions dels ‘indignats’ del 2011 o de la vaga general del 2012 a la Diada d’aquest setembre, i la mà que bressola el bressol, que ho explica tot. Bé, l’ANC també hi té a veure o com ha sabut CiU convertir el malestar de la població (manifestat en part pels ‘indignats’) en un sentiment indepedentista, tot fent oblidar la seva responsabilitat en les retallades.

Obra mestra de la propaganda política

Jaume Barberà o la baula perduda entre el 15-M i l’11-S


Aquí hi ha el text ‘Reforma o ruptura’, que el periodista de ‘Singulars’ Jaume Barberà acaba de publicar al FB, ha tingut una gran quantitat de comentaris (alguns d’ells crítics, com ens agrada criticar l’altre sense escoltar-lo!) i ‘compartits’. El Jaume ens enllaça els dos moviments que han protagonitzat, a casa nostra, mediàticament les aspiracions socials.

De fet, es podria dir que, un èxit del nacionalisme-independentisme (o de l’ANC), ha estat transfigurar o reconvertir la indignació contra el sistema capitalista del 15-M en una d’adreçada contra Espanya, o més específicament, el seu govern. Per contra, a la resta d’Espanya el moviment indignat ha deixat com a llavor una sensació de difús malestar contra la política i la banca (parcialment monopolitzada per sindicats i partits d’esquerra), però sense proposar-ne cap actitud constructiva.

Ara bé, fins i tot a Catalunya, el que el Jaume probablement no deixi de plantejar és que, fins i tot en una Catalunya indepedent, seguiríem tenim els problemes denunciats pels ‘Indignats’, essent ‘Caixalunya’, dit en termes gràfics, perquè ens seguiríem movent dintre de les coordenades marcades pel capitalisme i els grans grups financers i constructors (com s’ha vist amb la lloança quasi unànim amb que ‘Barcelona World’ ha estat acollit). O, d’una altra manera, amb una Catalunya independent es calcula que seríem un 7% més rics (si no prenem mal i fem un divorci de ‘bon rotllo’ amb Espanya), però segons com es distribueixi aquest excedent això pot no significa res. De fet, me’n recordo d’un activitat on explicava als meus alumnes que EUA i Dinamarca tenen el mateix PIB per càpita (és a dir, la mateixa riquesa per habitant), però a EUA les immenses desigualtats fan que hi hagi molt més analfabetisme, criminalitat, gent a presó o desigualtat de gènere i menys esperança de vida i escolarització.

És cert que, entre el sobiranisme, hi ha qui acaba dient com si fos un afegitó, que farem un estat més social i just, però en el dia a dia de la seva actuació política aquestes mesures no es veuen o no van més enllà d’un posat sense cap traducció pràctica.

El respecte d’un periodista andalús per Catalunya


Aquí teniu un article de gran valor pel què es diu i des d’on es diu. Es tracta d’un periodista almerienc, fins ara desconegut per mi, que es diu Javier Salvador. Des de l’alteritat i la diferència, des d’una Almeria (que, per cert, va ser l’única província andalusa que va rebutjar tenir l’autonomia per la via ràpida en el referèndum del 28-2-1980) que probablement sigui un dels territoris andalusos amb més connexió amb Catalunya (com a botó de mostra, pensem en el cantant Manolo Escobar), valora el sentiment catalanista, que aquest s’hagi sabut expressar i transmetre i que ho hagi fet d’una manera pacífica.

A banda, hi ha el qüestionament del model d’estat actual, així com el què hauria pogut passar si el model de la II República (que permetia l’autonomia però no hi obligava) s’hagués pogut consolidar. Evidentment, tampoc no adopta apriorismes fàcils, ja que se n’adona que el nom no fa la cosa, hi ha federalismes que funcionen i d’altres que no.

I per últim, també hi ha una crítica a la política de Mariano Rajoy, que sembla que d’eficiència, diàleg i coherència no va pas gens sobrat, amb la qual cosa constribueix a exacerbar els sentiments nacionalistes i independentistes, ha que qui vol anar en el que sembla un vaixell a la deriva?

Comptat i debatut, sembla que Sepharad comença a escoltar, tal com desitjava Espriu, tant de bo això doni pas a una entesa que permeti restablir els ponts del diàleg!

L’administració d’una Catalunya independent


Aquí hi ha un article a l’Ara, de l’economista Josep Maria Galí, sobre com s’hauria de reorganitzar l’administració del país per tal de ser eficient i deixar de ser un llast per als ciutadans i les empreses. Sembla que caldria redimensionar-la per tal d’evitar-ne duplicitats, i que això sumat al deute que s’hauria d’assumir, implicaria una càrrega que resultaria un repte a afrontar des del primer moment.

Un altre punt cabdal és que Catalunya, com bé sabem, no té cap més recurs destacat que el paisatge, per la qual cosa, l’esforç, la inversió forana i el ‘know-how’ seran necessaris per mantenir un nivell de vida raonable, tal i com passa ara. De fet, hi ha països molt densament poblats, com el Regne Unit, que han d’importar 2/3 dels aliments que consumeixen, però ho compensen creant d’altres productes de valor afegit.

Us he marcat en groc i subratllat el que considero més significatiu dintre d’aquest text.

Efectes econòmics i reconeixement internacional d’una hipotètica independència de Catalunya


Aquí hi ha unes planes de l’Ara que analitzen els efectes de la independència de Catalunya a nivell econòmic (a les 2 últimes planes), amb visions diferents, segons els economistes, que coincidirien en que a priori semblaria que hi hauria perspectives positives, però complicades per la greu conjuntura que vivim, és a dir, la perpètua crisi que ha implicat que el deute català sigui considerat ‘bo escombraria’ o propera a aquesta qualificació per diverses agències de ràting.

La 1ª plana ens ofereix un article de l’Àngel Castiñeira on ens ve a dir que no és que Mas vulgui fer-se independent, sinó que el tancament de l’Estat a acceptar avenços graduals en l’autogovern, l’ha empès cap a aquesta opció. I un exemple molt clar és la reacció a la sentència que declarà inconstitucionals diversos articles de l’Estatut el juliol del 2010, sentència que va arribar tard, amb sospites de manipulació política i amb un TC amb diversos membres desacreditats. I no us perdeu la metàfora del soldat anglès que salvà el seu destacament sense saber-ne els detalls, però sabent que alguna cosa havia de fer. No sabia el com però sí el què.

La 2ª pàgina tenim un article del Carles Boix, prestigiós professor universitari a EUA, que ens diu que el reconeixment internacional d’un estat que es proclama independent separant-se d’un altre no té un full de ruta clar, i que depèn de molts factors. Igualment, no queda clar si Catalunya seguiria a la UE o a l’euro, per exemple. Finalment, ens diu que la independència no és un ‘joc de nens’, s’ha de preparar molt bé, perquè s’haurà de ser capaç de bastir un poder alternatiu, que sigui percebut pels catalans i per la resta del món (i especialment d’Europa) com millor i més eficient.

Comptat i debatut, cal filar ben prim i mirar-s’ho bé tot amb molta cura, tot sent conscient que hi ha molts aspectes en els que s’ha de fer una anàlisi acurada de la relació cost-benefici abans de qualsevol hipotètic procès rupturista.

Enquesta d’El Periódico (EP) sobre l’estatus de Catalunya


Aquí teniu l’enquesta que aquesta Diada publica El Periódico on se’ns parla de la divisió a parts quasi iguals entre els independentistes i els partidaris de mantenir una vinculació amb Espanya, hi destacaria, a primer cop d’ull, cinc idees:

a) L’enquesta provoca certa confusió, ja que a la pregunta ‘què votaria en un referèndum oficial sobre la independència de Catalunya?’ hi ha un 46% de vots afirmatius i un 22% de negatius. Sumant els ns/nc, en blanc i abstencions els no independentistes igualarien els independentistes. Però és absurd suposar que tots els abstencionistes, ns/nc i vots en blanc siguin no independentistes (també seria absurd el contrari, és clar, però EP fa l’altra suma tan discutible). Un exalumne meu em fa veure que Vilaweb també s’adona d’aquesta tergiversació, llegiu-lo aquí.

b) Una paradoxa en relació amb la pregunta prèvia és que quan es pregunta quina ha de ser la relació amb Espanya, només un 34% vol la independència, en contrast amb el 46% previ. Aquí podem dir que els referèndums ‘els carrega el diable’, segons com facis la pregunta et surt una cosa o una altra. Sinó, que li ho preguntin al Sr. Salmond, líder del govern escocès.

c) El PSC, que ha estat i encara ho és a Bcn i àrea metropolitana un pal de paller, té els votants dividits a parts iguals. És a dir, que la posició dels Sr. Maragall i Tura no són pas tan minoritàries com sembla. O el PSC convenç el PSOE d’anar cap a un autèntic federalisme, o el PSC acabarà residualitzant-se.

d) L’independentisme encara és reactiu, mireu-vos l’article: ‘més per indignació que per convicció’. Sap què no vol però no sap què vol. Ha de saber anar més enllà del ‘no a Espanya’ i pensar a bastir estructures alternatives, en el dia després. De fet, fent com el Salvador Cardús  o l’Antoni Bassas o diaris com l’Ara volen passar de la fase resistencial a una de propositiva, de ser reactius a proactius.

e) Em sembla que 1600 enquestes, ben distribuïdes pel conjunt de Catalunya, resulten una mostra prou significativa. Tinc el dubte, però, de si recullen el malestar per l’augment de l’IVA, que va coincidir amb aqeulles dates (el decret, vull dir). Tampoc no es pot mostrar l’afectació de l’augment de peatges del 7,5% de finals de juliol.

Tot plegat, que a EP, que no és pas precisament independentista, li hagin sortit aquestes xifres és força significatiu. ALGUNA COSA S’ESTÀ BELLUGANT!

Quim Monzó: el gran dels grans, literàriament parlant, ens parla d’aquest gran moment


La revista cultural digital Jot Down constitueix un meritori intent de donar a conèixer possibles solucions o obrir noves perspectives als problemes i desafiaments que tenim plantejats actualment, i el qué és interessat és que ho fa amb gent de vàlua de disciplines molt diverses, i amb entrevistes en profunditat. on hi ha preguntes respostes amb un nivell d’explanació i detall molt amplis, sense els límits i restriccions que poden imposar els diaris en paper, la ràdio o la televisió. Fa l’efecte que més que entrevistes, ens trobem davant de llargues converses, on s’hi parla de tot.

En Quim Monzó hi parla, de la seva adolescència, del seu origen menestral, de la seva formació artística i l’estada a Nova York, de com va ser periodista, de les cuites de ser traductor o escriptor, de com ha evolucionat com a persona i professional al llarg dels anys… I fins i tot no defuig temes durs i polèmiques, com la situació del català o el posicionament envers la independència de Catalunya, tot amanint-ho amb referències molt crítiques envers la política i la classe dirigent que, suposadament, ens governa.

Humanament, literàriament i històricament, si teniu temps, llegiu-vos-la aquí, la conversa!