Via crucis sobre la vaga, la postvaga i el que se’ns ve a sobre


Aquí  teniu un article del Gerard Quintana, líder dels ‘Sopa de Cabra’ (tinc entès que és el grup de música en català -si més no, majoritàriament en català-, que més ha venut), on ens mostra un seguit de reflexions interessants sobre el punt en què es trobem, amb una Catalunya que rep diverses pressions, des del govern espanyol (i aquest des de les instàncies europees) i els cercles del poder (allò que es deia l’oligarquia), fins als sectors més violents i antisistema dels indignats amb l’actual estat de coses. Compte no ens passi com als anys 30, que els extrems se’ns mengin el país.

Dues maneres d’analitzar els aldarulls a la Barcelona del 29-M


Aquí teniu un article del Sr. Ramoneda, on se’ns critica la violència patida per la ciutat en el dia de la vaga, a la que se sol dir incontrolada (en tot cas, no està controlada per les organitzacions polítiques i sindicals majoritàries), però que cada cop sembla més planificada, però també una violència estructural i molt difícil de visualitzar, com ara, certs desnonaments o l’acomiadament de gent que va participar a la vaga.

El text següent, del Sr. Aragay, ens parla de tota una tradició de radicalots, que a Catalunya sempre n’hi ha hagut, potser perquè hem tingut un poder polític sovint percebut com aliè quan no hostil a les demandes del país. Aquests radicals, insatisfets amb la nostra societat, de tant en tant emergeixen i qüestionen el sistema, sovint de forma violenta i indiscriminada, provocant tot tipus de mals que, convenientment ventats, acaben per girar-se’ls en contra seva. Cal reconduir la seva ràbia i ira cap a crítiques dures i radicals però sense caure en la violència, i no cal anar gaire lluny, pensem en les manifestacions contra la participació espanyola a la guerra de l’Irac el 2003. I el líder que pot dur a terme aquesta reconversió és l’alcalde Trias.