Com pagar, amb targeta o en negre?


Aquí hi ha un article de l’Empar Moliner, a l’Ara,  que té el seu què, la seva contradicció, i a més ens la fan veure des de fora. Uns nord-americans que, per tal de deixar una bona propina, i que el país se’n beneficiï, volen pagar en negre. Ho expliquen perquè saben que a Catalunya l’Estat hi recapta molt més del que inverteix, per tant, si tots paguéssim en negre, els diners es quedarien aquí. Ells diuen que després hauríem de ser solidaris (per suplir així la tasca de l’Estat, que no redistribuiria aquests impostos que no ha cobrat), de fet, els anglosaxons aquest concepte el tenen més desenvolupat, amb les ‘charities’, que són com una mena d’ONG ciutadanes que sovint ajuden els més desvalguts del propi país. Potser si eren californians, sabien el pa que s’hi dóna (allà, de cada dòlar que s’envia al govern estatunidenc, només en tornen 78 centaus).

Però aquest argument em fa pensar en l’etern retorn, en com tot es repeteix. Ja a inicis del 70 molts barcelonins adinerats, sovint de la ‘gauche divine’, deien que no feien declaració de renda perquè no volien finançar l’estat franquista, i aixó els sevia d’excusa per mantenir, amb bona consciència, el seu estatuts benestant. I a inicis dels 90, vaig conèixer a la UB un mallorquí de soca-rel que em deia que era votant del PP, quan li preguntava el perquè, em deia que ho feia per l’economia del país: el PP sempre posarà menys impostos que qualsevol altre govern (si més no en aquell temps això era cert), per tant si aquest ‘tros’ és més petit el drenatge de recursos serà menor.

Uf! quina contradicció, entre la paret de la pèrdua de recursos econòmics pel drenatge fiscal (solidaritat o espoli, com preferiu dir-li) i l’espasa de l’aprimament dels fons destinats a la solidaritat i l’ajut als més necessitats de casa nostra…

L’Antoni Bassas, o fer de català a Washington


Aquí hi ha una conversa transcrita literalment entre l’Antoni Bassas (extreta del diari Ara), corresponsal de TV3 a EUA, i un taxista, a Washington. Hi apareix l’interès per saber quina llengua parla l’Antoni, què és Catalunya, els seus símbols el seu estatus i les diverses opcions plantejades a nivell identitari. Crec, a més, que l’interlocutor del Bassas respon bastant bé al típic home ‘mainstream’ nord-americà, és a dir, als tòpics que normalment sap un nord-americà sobre Espanya i Barcelona (força) i Catalunya (no tants).