Activitat per computar el 10% de la nota d’activitats


Aquí teniu Catalunya, modèstia a part del Sr. Toni Soler. Desde la página 229 (franquisme) fins al final, heu de fer una redacció-resum d’unes 50 línies, és a dir, d’aproximadament uns 3000 caràcters, que adjuntareu com a comentari a aquesta entrada al blog. Teniu de temps fins a les 23,59 hores de dijous 14 de maig.

Anuncis

20 pensaments a “Activitat per computar el 10% de la nota d’activitats

  1. “Gràcies” al Franquisme i la seva dictadura vam deixar enrere el treball de tot un segle de progressisme. La Gran Coalició armada va formar part del bàndol guanyador, entre ells militars, bisbes, feixistes… i també molts catalans.
    Com a líder d’Estat trobem a Francisco Franco, liderant un règim oportunista, és a dir, un règim que consisteix a acontentar l’Església i els aliats i reprimir el poble.
    Com tots a aquestes alçades ja sabem, el règim franquista tenia caràcter feixista degut a la influència de Hitler i Mussolini, és més, quasi entra a la Segona Guerra Mundial, però Franco va ser intel•ligent per una vegada.
    Els dominants del govern eren els de la Falange Española, ultranacionalistes i ultracatòlics, els quals van oficiar l’himne “Cara al sol” i la salutació feixista. Aquesta doctrina era capitalista i defensava l’autarquia.
    En el context de Catalunya, el règim va ser molt pitjor: els intel•lectes van desaparèixer, milers de ciutadans van ser condemnats a mort, a l’exili, a presó o van perdre el seu treball. Un dels afusellats va ser Lluís Companys, entregat pels nazis i afusellat a Montjuïc el 1940.
    Es va prohibir tot tipus de símbol català: la Senyera, l’himne (Els Segadors), i els noms de ciutats, carrers i fins i tot de persones, ja que el català com a llengua també estava prohibit, excepte en l’ús privat.
    Al 1939 el PSUC i el FNC es va refer tot i les seves lluites. Mentrestant, els refugiats (a l’exili) van constituir la Generalitat, presidida per Josep Irla i posteriorment per Josep Tarradellas.
    Al 1945 va finalitzar la Segona Guerra Mundial amb la derrota feixista, i com a conseqüència, van aparèixer dos blocs antagònics: els Estats Units, capitalistes, i la Unió Soviètica, comunista.
    La creació de l’ONU va condemnar els seu règim i va retirar tots els seus ambaixadors a Madrid.
    Van aparèixer manifestacions a favor de l’ONU, però Franco havia de fer que el seu estat fos més liberal, la qual cosa va crear el Fuero de los españoles.
    L’obertura econòmica va salvar el franquisme i va permetre la seva integració al mon capitalista, Franco ja no criticava la democràcia liberal i es va presentar com a “Centinela de Occidente”.
    Durant la guerra freda, amb molta importància a França i Itàlia, el poder el tenien els comunistes.
    El 1953 Estats Units i Espanya van signar un tractat de cooperació en virtut del qual els americans ajudarien a Espanya econòmicament a canvi de bases militars a terres espanyoles.
    A partir d’aquest tractat i fins als anys setanta Espanya va créixer econòmicament gràcies a la pau social, l’emigració i la política ultraliberal. A Catalunya aquesta crescuda va implicar la instal•lació de la SEAT i l’auge del turisme, que va ser un dels sectors econòmics més importants.
    Aquest creixement es va fer a costa de l’urbanisme i l’equilibri ecològic. Les ciutats amb gran rellevància van augmentar desmesuradament i el turisme va malmetre la Costa Brava amb la contaminació. Aquest fet té el nom de “desarrollismo”.
    La mà d’obra que s’estava demandant a Catalunya va atraure molts immigrants provinents majoritàriament d’Andalusia, Castella i Lleó i Castella la Manxa, que formaven el 40 % de la població catalana.
    El 1951 va haver una gran revolta per la pujada dels preus dels tramvies i al 1957 es van produir les primeres vagues, de les quals moltes van tenir molta importància a l’UAB.
    La dècada dels 60 va ser “bona” dins del que es pot considerar bona tenint en compte que Franco seguia al capdamunt de l’Estat, però no tant bona ja que Espanya comença a decaure.
    La cultura catalana va incorporar-se mica en mica: apareixien escriptors com Salvador Espriu i Carme Rodoreda, es creà l’Òmnium Cultural, apareix l’Enciclopèdia Catalana i la Nova Cançó.
    El 1969 Joan Carles va ser nomenat successor de Franco. No és fins al 1973 que el franquisme pateix: degut a la pujada del preu del petroli esclata una crisi econòmica. A Catalunya apareixen les Comissions Obreres suplantant a la CNT i l’Assemblea de Catalunya estarà a favor de la democràcia i l’autonomia.
    Al País Basc, però, ETA segueix amb les seves i continua amb els atemptats. El més important va ser l’atemptat contra l’Almirall Luis Carrero Blanco. Finalment, Franco va morir el 20 de novembre de 1975.
    Un cop Franco era mort, Joan Carles va ser el rei d’Espanya tal i com l’havien nomenat al 1969. Aquest va nomenar Arias Navarro com a president del Govern, El rei va demanar-li que liberalitzés el règim però com no ho va fer, aquest va substituir-lo per Adolfo Suárez, que volia una evolució democràtica.
    Als militars se’ls va dir que el partit comunista no participaria en les futures eleccions i que la generalitat republicana no seria restaurada.
    La pressió popular va accelerar el procés. El PCE i el PSUC prenien força. El seu líder, Santiago Carrillo, va tornar de l’exili i es va deixar empresonar. Temps després va ser alliberat gràcies a un pacte amb Suárez: el PCE seria legalitzat si acceptava la monarquia.
    A Catalunya, l’abundància d’immigrants van fer que socialistes (PSC) i comunistes (PSUC) es fusionessin i fessin acords amb els seus homòlegs espanyols.
    Jordi Pujol va crear Convergència Democràtica, molt votada a les Corts constituents de 1977, mentre que a Espanya dominava la UCD.
    Després de les eleccions, a Catalunya es va demanar el restabliment de la Generalitat i el retorn de Tarradelles.
    La manifestació de l’11 de setembre de 1977 en la qual van participar més d’un milió de persones va fer que el govern capitulés. La Generalitat va ser establerta per decret i Tarradellas tornà. Al 1979 es va aprovar l’estatut d’autonomia i va deixar el càrrec emprenyat.
    En les primeres eleccions al Parlament català, Pujol va vèncer els socialistes. La població va volia que “els de casa” prenguessin les decisions de Catalunya i és per això que van votar el PSC.
    Els primers anys de la instauració de la democràcia ven ser complicats. El 23 de febrer de 1981 el tinent coronel Antonio Tejero va fer el cop de Pavía i va ocupar el congrés de Diputats (frase famosa: ¡Quieto todo el mundo!), però el rei va desautoritzar l’intent de cop d’Estat.
    Posteriorment es va pactar una llei que limitava el desenvolupament de l’Autonomia: la LOAPA. Pujol va lluitar contra aquesta llei i va sortir altra vegada victoriós a les eleccions de 1984.
    El 1982, però, el PSOE va guanyar les eleccions, fet decisiu a Espanya. Va ser el primer cop que les esquerres eren al capdamunt del poder. Però aquests van fer una política social-demòcrata força lleugera i van desobeir la promesa de treure Espanya de l’OTAN.
    Les relacions entre el govern socialista i la Generalitat, però, no van ser fàcils. EL 1993 el PSOE va perdre la majoria absoluta i va necessitar dels vots del CiU al congrés.
    El 1996 tornà a repetir-se la situació però aquest cop el que surt vençut és el Partit Popular liderat per Aznar.
    L’autonomia es trobava millor des d’aleshores. A Barcelona es van acollir els XXV Jocs Olímpics al 1992 i gràcies a aquest fet l’alcalde barceloní d’aleshores va crear reformes urbanístiques de gran importància.

  2. El règim de franquista fou una dictadura oposada al comunisme i a la democràcia, que va aparèixer per garantir els privilegis de les classes dominants espanyoles en el moment en que la Segona República iniciava un seguit de reformes democràtiques no revolucionàries. Franco era cap de l’estat, generalíssim dels exèrcits, i concentrava tots els poders. Només existia un partit; la Falange Española Tradicionalista i de las JONS. Van ser suprimides les institucions democràtiques i els estatuts d’autonomia; a més, es van reprimir totes les llengües i cultures diferents del castellà.
    Els grups que van donar suport al franquisme van ser la gran burgesia, l’exèrcit i l’Església Catòlica, ja que d’aquesta manera l’Estat es tornava confessional, l’ensenyament religiós era obligatori i es prohibia el divorci.
    Durant el règim franquista es poden establir tres etapes:
    – La primera etapa durant la Segona Guerra Mundial, en que el franquisme donava suport a Alemanya i Itàlia.
    – La segona etapa en la derrota del feixisme i acabada la Guerra Mundial; i Espanya quedava aïllada internacionalment fins al 1953.
    – La última i tercera etapa seria en el fi de l’aïllament des del 1953 en que es van signar acords amb els Estats Units.
    Els efectes de la Guerra Civil van ser fatals per Espanya ja que va originar un enfonsament demogràfic i tots els sectors econòmics van patir danys i els obrers, els pagesos i la classe mitjana van patir la manca d’aliments.
    Pel que fa a l’economia, aquesta va patir de greu estancament, ja que amb l’autarquia, l’agricultura i la indústria van créixer molt lentament, el comerç exterior va ser mínim i l’escassetat de béns de consum va durar molt anys.
    El descens de la producció i l’escassetat d’aliments van imposar el racionament. Per mitjà de la cartilla de racionament es distribuïen alguns productes de primera necessitat.
    Entre els anys 1959 i 1973 es va viure un període de gran creixement econòmic. La indústria es va modernitzar i va augmentar la seva productivitat, l’agricultura va augmentar la seva mecanització i la diversitat de productes conreats, el turisme es va convertir en un sector fonamental per a l’economia i les exportacions es van reactivar.
    Aquest desenvolupament va afectar principalment a Madrid, Catalunya, País Basc, i València.
    Acabada la Guerra Civil l’any 1939, el franquisme va imposar una dura repressió a Catalunya: milers de persones van ser empresonades i assassinades per motius polítics. El president Lluís Companys va ser afusellat a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940 i l’ús públic del català i el seu ensenyament van ser prohibits.
    Durant els primers anys van sorgir grups armats contra el franquisme, el maquis, però van fracassar.
    El partits polític principal català opositor durant tot el franquisme fou el Partit Socialista Unificat de Catalunya. A poc a poc també es van produir diversos moviments socials contra el franquisme.
    A partir del 1973, el ràpid augment del preu del petroli va donar pas a una època de crisi en les economies occidentals. Espanya va viure una puja contínua dels preus, un retrocés del turisme i un augment de l’atur.
    En el mateix any, ETA va assassinar el cap de govern, l’almirall Carrero Blanco. El nou cap del govern, Arias Navarro, va fer unes reformes insignificants que no van convèncer ningú.
    Davant d’aquesta situació, els antifranquistes es van unir i van augmentar les mobilitzacions populars al carrer a favor de la democratització. Franco finalment morí el 20 de novembre de 1975.
    Degut a la mort del actual cap de govern, Juan Carlos I el succeí com a rei d’Espanya el mateix mes i va manifestar la seva voluntat de promoure un canvi polític.
    El juliol de 1976, Juan Carlos I va nomenar president del govern Adolfo Suárez, que va iniciar el camí legal per acabar amb el franquisme i va aconseguir el suport de l’oposició per aprovar la Llei de reforma política l’any 1976 , i va organitzar un Congrés de Diputats i un Senat elegits per sufragi universal. A més a més, també es van legalitzar partits i sindicats, es van concedir amnisties polítiques i es van convocar eleccions democràtiques.

  3. Lo que he podido leer en este fragmento ha sido una buena serie de argumentos en pro de una historia observada desde un punto de vista que, en mi opinión, dista mucho de ser imparcial. Y no me ha hecho falta bajar mucho mi ratón para darme cuenta de lo que estaba leyendo. Si bien hay hechos verídicos (siempre, repito, observados desde la perspectiva de Toni Soler) estos se ven manchados por las opiniones de un señor que hizo de comisario en la celebración del tricentenario, con claros, clarísimos aires independentistas. Ya no eran ni aires, eran huracanes. Pero no estamos aquí para juzgar lo que hiciese en el tricentenario, pues no incumbe directamente al fragmento (pues la obra esta escrita en 1997, y ya desde entonces se intuyen sus intenciones…). Pero espero que, leído esto, quede claro todo el tipo de “historia” que vamos a leer viniendo de este señor, y estemos predispuestos a encontrarnos con comentarios que intentan ser jocosos e irónicos, y precisamente lo que consigue es que la comicidad brille por su ausencia, dejando entrever el tipo de cómico que es.

    Una vez dicho esto, me gustaría decir que si quiere enseñar historia con este libro para niños (pues la contraportada incita a pensar que va dirigida a ese tipo de público) , lo primero que debería hacer es no llamar (como puede verse en la Página 232) “país” a una comunidad autónoma, pues puede hacer que los lectores se confundan… y eso no es bueno, no? Y vuelvo a repetirme, queda claro la procedencia de esta… “historia”.

    La verdad es que no he llegado a leerme todo el fragmento, puesto que me niego a que mis ojos lean unas líneas producidas por tal “escritor”. Pero solo, como he dicho, me ha bastado leer las cuatro primeras páginas para entender todo lo demás. Decir que Franco (que podría ser todo lo que se quiera, y no voy a poner insultos, pero nada bueno) no tenía carisma, cuando las masas lo alababan y se postraban ante él con el brazo en alto, es de ir a exterminar la realidad. O en la Página 231 decir que en la reunión de Franco-Hitler en Hendaya no se pusieron de acuerdo “no se sap ven bé per què”… creo que con este comentario deja clara su faceta como “historiador”. Tal vez las exigencias territoriales que pedía en África Franco y la negación de estas por parte de Hitler para no molestar a la Francia de Vichy influyeran bastante. Pero tal vez estoy yo equivocado.

    Dicho todo esto, y acabando, me gustaría decir que tal vez pierda nota con este comentario (que al fin y al cabo, Marcel·li pedía una redacción y aquí esta, sobre el tema que pedía, el fragmento a leer), pero prefiero perder nota y decir todo esto a callarme y aguantar que permanezca este libro para leer. Habrá gente que le guste, evidentemente, pero me gustaría que se cogiera un libro distinto y más imparcial para leer historia, aunque esta siempre tenga el toque subjetivo que la manipule.

    Con todo esto acabo, diciendo que no siempre se ha de creer lo que pone en los libros, y más en los libros como estos, donde en cada línea puede esconderse un mensaje subliminal criticando duramente y juzgando duramente los hechos y los personajes de la historia, manipulándola y mostrándola a su juicio para que parezca lo que no es, y no parezca lo que realmente es.

    …un “eixalebrat”…

  4.  INTRODUCCIÓ

    Amb la fi de la guerra civil, Francisco Franco es va fer amb el poder d’ Espanya i amb aixó va perseguir el català. Als anys 60 l’oposició del règim franquista guanyà poder i amb la mort de Franco va començar la transició.

    – ESTAT FRANQUISTA

    Al 1939 la derrota militar de la República va fer que tot el que van guanyar s’eliminés, van guanyar la Gran Coalició Armada.
    El cap d’estat era Franco que va ser el creador del règim franquista, que afavoria l’església i als seus companys i assegurava la pau amb la repressió.
    Franco era seguidor de Hitler i de Mussolini, tot i això Espanya no va participar a la guerra mundial per desacord de Franco amb Hitler.
    El grup que dominava en el règim era la Falange Española. Tenia uns símbols: l’himne cara al sol, i la salutació del braç alçat que era obligatòria de fer en qualsevol acte públic. I defensava l’autarquia fet que impossibilitava els intercanvis comercials i la recuperació econòmica.
    Degut al règim Catalunya va quedar molt afectada, els catalans van ser perseguits i molts d’ells condemnats a mort. Lluís Companys al 1940 va ser afusellat a Montjuïc. El règim, també volia reprimir el català i la llengua només podia parlar-se en l’ús privat.
    Tot i això al 1939 es va crear el FNC, va tornar el PSUC i els exiliats van constituir la Generalitat, presidida per Josep Irla, que va ser substituït per Josep Tarradellas.
    Amb la derrota feixista de 1945, es va crear un nou sistema, el capitalista dels Estats Units i, el comunista de la Unió Soviètica. Franco va intentar disminuir la repressió però no va aconseguir entrar a l’ONU i per això es va crear “Fuero de los Españoles”.

    – ANYS D’OBERTURA

    El franquisme va perdurar gràcies a l’obertura econòmica i la integració al món capitalista.
    Al 1953 es va signar un tractat de cooperació que deia que, els Estats Units donarien diners a Espanya a canvi de pactes militars.
    Per això l’economia augmentà, i també per l’emigració i l’augment de turisme.
    Aquest “desarrollismo” va afectar a Catalunya tot i que fos per temes de progrés i la demanda de mà d’obra va atreure immigrants cap a Catalunya.
    Gràcies a la modernització, la societat catalana agafava confiança i al 1951 es va fer una vaga en contra de la pujada de preus dels tramvies.
    Als anys 60 el règim va entrar en decadència, i el català va guanyar força en molts àmbits.
    Al 1969 es va nomenar el successor de Franco, Joan Carles, i al 1973 el franquisme ja estava molt afectat per la crisis, causada per l’augment de preu del petroli, i també pels atemptats d’ETA que van matar Carrero Blanco. Finalment al 1975 Franco mor.

    – LA TRANSICIÓ

    Joan Carles I va nomenar president del govern a Carlos Arias Navarro, que havia de liberalitzar el règim, però no va fer rés del que deia i va ser substituït per Adolfo Suárez.
    Suárez va convèncer a alguns sectors de la necessitat d’una evolució democràtica, i als militars els va dir que el Partit Comunista no participaria en les eleccions i que la Generalitat no seria restaurada.
    El PCE i el PSUC feien demostracions de força al carrer i Santiago Carillo al tornar de l’exili va fer un pacte amb Suárez: el PCE es legalitzaria si acceptava la monarquia.
    A Catalunya els socialistes i comunistes es van unir i el nacionalisme es va articular amb el partit CDC de Jordi Pujol. Aquestes forces van ser les més votades al 1977 i a Espanya va guanyar UCD.
    Al 1977 es va fer una manifestació que va restablir la Generalitat i Josep Tarradellas va tornar a Barcelona, però al 1979 amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia va ser substituït per Jordi Pujol, que va derrotar els socialistes.
    Al 1981 el coronel Tejero va fer el cop de Pavia ocupant el Congrés dels Diputats. Degut a la derrota dels colpistes es va pactar la llei que limitava el desenvolupament autonòmic: la LOAPA; Pujol si va oposar, al 1984 va repetir el seu triomf electoral.
    Al 1982 el PSOE va guanyar les eleccions, liderat per Felipe amb una política social-demòcrata light.
    L’estatut es va desenvolupar a poc a poc per la mala relació entre el govern socialista i la generalitat.
    Això no va millorar fins al 1993 quan el PSOE va perdre i va necessitar els vots de CiU. El mateix va passar al 1996 amb el partit popular presidit per Azaña, va guanyar les eleccions i va fer un acord amb J. Pujol.
    L’autonomia es va consolidar i gràcies a l’acció de la Generalitat, el català es va normativitzar. I al 1992 els Jocs Olímpics es van fer a Barcelona i amb això Pasqual Maragall va fer moltes reformes urbanístiques.

  5. Un cop es va acabar la guerra, l’Espanya dels carlins i dels absolutistes va tornar a pujar al poder amb Francisco Franco, al qual el caracteritzava el fet de perseguir qualsevol cosa que tingués a veure amb els catalans o la seva llengua. A partir dels anys seixanta van aparèixer més opositors al règim i amb la mort de Franco es va atorgar a Catalunya l’autonomia.
    La derrota republicana al 1.939 va significar el fracàs de tot un segle de progressisme, liberalisme, obrerisme i catalanisme. En el bàndol republicà trobem la Gran Coalició Armada i les forces de l’Espanya negra. Entre ells hi havia molts catalans. Al capdavant de l’estat trobem a Franco. El nou règim no seria ni monàrquic ni feixista ni tradicionalista sinó que seria simplement franquista. La tàctica mantinguda per Franco per mantenir-se al poder va ser simplement mantenir contents els seus companys d’armes i l’Església. Pel que fa internacionalment, va ser feixista fins que Hitler va caure i capitalista mentre durava la guerra freda. Tot i això, sempre va mantenir el seu poder autoritari. Durant els primers anys, la dictadura era un reflex de l’estat alemany i italià. El grup que dominava Espanya era la Falange Española. Pel que fa a Catalunya, la guerra va significar un autèntic daltabaix nacional. Això no vol dir que a Catalunya no hi hagués franquistes, sinó que un conjunt de dirigents polítics i intel·lectuals va desaparèixer del mapa. La repressió va ser molt ferotge. El president de la Generalitat, Lluís Companys, va ser entregat pels nazis que ocupaven França i va acabar per ser afusellat a Montjuïc el 1.940, El règim franquista tenia com a base l’exaltació dels valores patrios, i es va marcar com a objectiu acabar amb tot el catalanisme. És a dir, es van prohibir tots els signes externs del catalanisme, com la senyera, Els segadors i fins i tot el mateix nom del país, que va ser bandejat dels rètols de carrers i places. A la llengua catalana això li va afectar molt, tot i que va permetre que es parlés en un àmbit familiar i privat. Tot i això, des del primer moment va existir una resistència organitzada contra el franquisme formada per petits grups d’activistes, completament ignorats per una població que es trobava distreta pels efectes de la guerra. Al 1.939 es va constituir el Front Nacional de Catalunya i el PSUC es va refer. Mentrestant, els refugiats que es van dispersar després de l’ocupació nazi, van constituir la Generalitat a l’exili. Al 1.945 la guerra mundial va acabar amb la derrota total dels règims feixistes.
    El que va salvar al franquisme va ser l’obertura econòmica i la seva immediata integració al bàndol capitalista. Durant els anys d’aquesta obertura, Catalunya va canviar de cara, tot i que no va ser un canvi agradable. La demanda de mà d’obra va atreure a Catalunya un gran nombre d’immigrants.
    Al 1.957 va haver-hi una de les primeres vagues des de que Franco va pujar al poder, que va consistir en una vaga contra els tramvies, ja que el preu dels bitllets d’aquests havia pujat moderadament.
    Amb la mort de Franco, Joan Carles I va ser nomenat rei, i va confirmar com a president del govern a un franquista convençut Carlos Arias Navarro. La Generalitat va ser restablerta per decret, i Josep Tarradellas va tornar a Barcelona aclamat per la multitud.
    Al 1.982, el PSOE va guanyar les eleccions àmpliament. Les relacions entre el govern i la Generalitat convergent no van ser fàcils, i l’Estatut es va desenvolupar molt poc a poc. Segons el PSC, Barcelona havia d’encapçalar el projecte d’una Catalunya justa, progressista, mestissa i mediterrània.
    Segons els votants d’ERC la guerra dels Segadors, la vaga de trambies i el cas Di Stefano només són processos per aconseguir la independència nacional.

  6. ELS ANYS DEL FRANQUISME

    El dia 1 d’abril de 1939 es donava per acabada la famosa Guerra Civil espanyola, que havia durat quasi 3 anys i havia mantingut un tens enfrontament entre republicans i franquistes. El resultat de la guerra fou la caiguda de la República espanyola i l’immediat establiment de la Dictadura de Francisco Franco. S’acabaven les llibertats i tornaven a prendre força les posicions socials pròpies de l’Antic Règim, encara que el dictador, Franco, no fou mai partidari d’una restauració monàrquica, però tampoc ho fou pas d’una dictadura feixista, simplement aprofità l’ocasió per implantar el que Toni Soler qualifica en el seu llibre d’oportunisme amb l’idea de tenir el poder a les seves mans. Realment, Franco podia ser “inculte” en molts aspectes, però aconseguí mantenir un règim autoritari al llarg de 36 anys difícils.

    En els seus inicis, el règim dictatorial imposat per Franco és recordat com un sistema partidari del feixisme a imitació de Hitler i Mussolini i partidari de la política autàrquica, una ideologia que, si bé aïllava Espanya de qualsevol relació comercial internacional, també provocà la davallada econòmica del país, la qual cosa acabaria portant Espanya a desenvolupar plans econòmics cap als anys 50, amb ajuda dels Estats Units.

    Encara que la repressió a Espanya fou dura (sobretot dirigida a comunistes, republicans,… –partits d’esquerra en general-), doncs a Catalunya encara ho va ser més, simplement perquè es va atacar el catalanisme. El poder de la catalanitat ja havia patit restriccions en èpoques anteriors, com en el S.XVIII amb el Decret de Nova Planta de Felip V de Borbó, però el franquisme va reprimir encara més durament i amb més perseverança qualsevol signe català, així com també els màxims representants de la política catalana. Però els catalans no es donaren per vençuts i van crear la Generalitat a l’exili, primer presidida per Josep Irla i després per Josep Tarradellas, el famós polític català del “Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí” (paraules pronunciades el 1977). El català va tornar a disposar d’una mica més de llibertat amb la lleugera obertura del règim, que volia treure’s a si mateix les etiquetes de feixisme per tal de no ser rebutjat per l’ONU i poder ser tingut en compte pel bloc vencedor de la II Guerra Mundial.

    Tanmateix, el desarrollisme propulsat per la injecció econòmica americana va fer créixer el país en general. En alguns sentits el creixement fou “saludable”, però ens trobem que fets com l’impuls del turisme van provocar la degradació mediambiental d’alguns paratges catalans. I a això, el seguiren la creació de barris amb condicions d’habitabilitat precàries i l’establiment de població immigrant procedent d’altres regions espanyoles en busca de treball.

    L’era dels 60 va ser característica per l’obertura del franquisme i per assolir el seu punt àlgid, però també per protagonitzar les acaballes d’aquest. A Catalunya la repressió continuava, encara que els catalans, farts de poder fer servir el català únicament en l’àmbit privat, van començar a protagonitzar no només actes públics dotats de certa catalanitat, sinó que també fomentaren la creació de nous símbols d’aquesta cultura, com va ser “Òmnium Cultural”, present encara avui dia.

    La decadència del règim abans esmentada va estar encapçalada per l’evident envelliment de Franco, que el portà a nomenar Joan Carles de Borbó successor seu, a títol de rei d’Espanya.

    Parlant de la transició democràtica, l’aspecte cabdal d’aquesta nova etapa va ser la transició progressiva que s’encetava amb l’acord entre el president del govern Adolfo Suárez (d’UCD –“Unión del Centro Democrático”-) i el líder del Partit Comunista d’Espanya, Santiago Carrillo. Si aquest últim es comprometia a acceptar la presència de la monarquia, el partit comunista seria legalitzat després d’un gran període de temps d’existència clandestina degut a la il•legalització de tots els partits diferents de la “Falange Española” feta per Franco. Mentrestant, Jordi Pujol encapçalava a Catalunya la ideologia nacionalista a través de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

    De fet, el 1977 tingué lloc la restauració de la Generalitat de Catalunya de la mà de Tarradellas, i seguidament, un parells d’anys més tard, s’elaborava el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ja en època democràtica, doncs, es van celebrar comicis al Parlament català el 20 de març de 1980, i sorprenentment, Pujol (CiU) va imposar-se a Reventós (PSC).

    Finalment, destacar que les relacions Govern Central-Govern Català no van acabar mai de ser fluides. En èpoques de Suárez, es va dur a terme una llei per apaivagar les polítiques autonòmiques, amb l’ajut dels socialistes espanyols. Remarcar que els socialistes catalans van fer veure que no ho veien, però ves per on, això els costaria cedir la victòria per majoria absoluta del rival directe convergent Jordi Pujol. A més, a tots els fets que tensaven la situació Espanya-Catalunya, s’hi hauria de sumar l’escàndol de Banca Catalana, que va acabar esquitxant l’aleshores president de la Generalitat, i que de rebot el va portar a enfrontar-se a una sentència de 7 anys de presó, dels quals en complí només 2 i mig.

    Així doncs, no trobem una entesa entre ambdós governs polítics fins a la dècada dels 90. Primer Pujol dóna suport als socialistes i després ho fa amb el Partit Popular. En ambdós casos succeeix ja que els vots convergents eren necessaris al Congrés dels Diputats degut a l’estreta victòria dels que comandaven el govern espanyol. I en última posició, l’autonomia catalana s’acaba consolidant amb els Jocs Olímpics de 1992 celebrats a Barcelona.

  7. Toni Soler ens explica en l’apartat de L’estat franquista de l’obra Catalunya, modèstia apart la historia de Catalunya des de que va ser derrotada militarment de la República fins l’anomenat període de transició.
    En un primer moment l’estat franquista es va iniciar l’any 1939 quan es va produir la derrota de la República. El nou règim va ser establert per l’anomenada Falange Española i els carlins no es van decantar ni per un grup ni per l’altre (ni monàrquics ni feixistes), es van quedar al marge. Quan Franco va ser derrotat a la Segona Guerra Mundial va abandonar la seva postura tan extremadament feixista, però no va deixar de ser autoritari en tots els sentits. La situació econòmica era anticapitalista i defensava la completa autarquia, és a dir que l’estat hi pogués intervenir. L’any 1945 es va crear la ONU i Espanya en va quedar exclosa de totes les ambaixades per tenir un règim franquista. Al començament de la dècada dels anys 50 es van relaxar una mica les coses i es ca iniciar un progrés d’obertura al règim cap a l’exterior amb integració al món capitalista dels negocis.
    Després de que Espanya i Estats Units signessin un tracte de cooperació, Espanya va viure un boom econòmic com a Catalunya amb la creació de l’empresa a Martorell de la SEAT. La dècada dels anys 60 es va caracteritzar per la gran estabilitat econòmica i amb això el règim començava amb la seva decadència. L’any 1969 Franco va nomenar com el seu successor al príncep Joan Carles i a partir de l’any 1973 el règim comença a caure a causa de la crisi petrolífera, la creació de Comissions Obreres a Catalunya, ETA ataca al règim al país basc amb diversos atemptats (el més important el de Luis Carrero Blanco l’any 1973). Finalment Franco mor el 1975.
    A partir d’aquí s’inicià un període de transició i Joan Carles va ser nomenat rei d’Espanya. A Catalunya s’aliaren el PSC i el PSUC amb espanyols, en canvi el nacionalisme català es va articular amb Jordi Pujol i el seu partit anomenat CDC.
    Els primers anys de la democràcia van ser durs a causa de la potencial amenaça constant del grup terrorista ETA i per l’intent cop d’estat fallit de Tejero l’any1981. Un any després el PSOE va guanyar les eleccions generals. Doncs l’any 1984 Espanya entra dins de la Comunitat Europea i l’any 1996 el PP guanya les eleccions encapçalat com a màxim representant José María Aznar.

  8. L’any 1939 la República cau amb la fi de la Guerra Civil, amb el bàndol de dretes com a guanyador. Catalans també ajudaren al franquisme a guanyar. I, amb la victoria dels franquistes, molta gente va haver d’exiliarse. Franco, cap dels vencedors, va haver d’adaptarse, ja que el guanyadors es trobaren dividits en monarquics i feixistes, així doncs, va haver de mantenir contents als seus i a l’Esglèsia, i mentrestant també mantenia la repressió als carrers.
    Franco, amb la fi de la segona guerra mundial, es veurá obligat a ser mes tolerant. Tot i així, sempre mantindrà el seu carácter feixista i autoritari durant fin la fi de la seva vida. Franco va ser un gran admirador de Hitler, i gairebè decideix entrar en guerra amb ell, però les circumstancies el tiren cap enrere.
    L’únic partit permès i legal era la Falange Española, partit anitcapitalista i defensor de l’autarquia.
    Respecte Catalunya, la repressió de Franco va ser brutal, milers de persones van haver de refugiarse. I, fins i tot, Lluís Companys va ser afusellat. Franco i el seu partit seguiran una política repressiva cap mal català, prohibirà tot signe de catalanisme i l’ús de la llengua catalana públicament.
    La repressió de Franco, però, rebe resposta. Petits grups d’activistes crearan la resistència a l’exili i d’amagats. La Generalitat es recrearà i tindrà com a president Josep Irla.
    El 1945 la Segona Guerra Mundial acaba, i tot règim feixista serà mal vist. Franco no serà una excepció. De fet, l’ONU farà retirar tots el ambaixadors de Espanya. Franco es veurà acorralat, i haurà de canviar la seva política per una de més tolerant.
    Franco s’obrirà a la resta de països proclamant-se en contra del comunisme. De tal manera que Estats Units, en busca d’aliats per por de la guerra freda, anirà a buscarlo amb gran interès. El 1953 Estats Units i Espanya arribaran a firmar un tractat per així els franquistes rebre ajut econòmic, i a canvi els Estats Units tenia permís per possar algunes bases militars a Espanya.
    En els darrers anys gràcies al nou sector social, els tecnocrates, l’economia va creixer espectacularment. Milers de indústrias prosperaren, i de fet, la SEAT colocarà una fàbrica a Catalunya. A més a més, el triomf del turisme va aportar estabilitat a l’economia espanyola.
    Aquest creixement tan elevat causar la falta de recursos per crear habitatges, neteja,etc. I donarà lloc a barris en condicions precaries.
    El baix preu de salari mínim provocà que moltes empreses s’hi instalessin i busquessin mà d’obra. Milers d’immigrants vindran a Catalunya, en busca d’aquestes ofertes. Aquestes migracions seràn bàsicament de les zones menys desenvolupades d’Espanya, com Andalusia.
    Aquesta modernització donarà confiança a la gent, i aquesta començarà a protestar. Vagues i manifestacions començaran a tenir lloc a tota Catalunya.
    Els anys sexanta el franquisme es veia molt fort, però apartir d’aquests el franquisme començarà la seva devallada.
    La cultura catalana començarà a ser divulgada en textos i enciclopèdies.
    El 1969 Franco, a prop de la seva mort, nomenarà succesor a Joan Carles, nét d’Alfons XIII.
    ETA debilitarà molt el règim des de la seva creació. Un dels atemptats més importants serà el de Luis Carrero Blanco el 1973.
    El 20 de novembre de 1975 Franco mor, i Joan Carles, el successor, anomenarà a cap de govern al franquista Carlos Arias Navarro. Amb la mor de Franco, Joan Carles demanará al cap de govern de liberitzar el régim, ja que no li veia futur. Però Arias no va fer cas, i el rei Joan Carles el destituirà i posarà a Adolfo Suárez, el qual si acabarà amb el régim de manera molt astuta.
    Finalment, el régim franquista caurà tot pactant amb els d’esquerra l’acceptació d’una monarquia.
    A Catalunya, nacionalistes guanyaran les eleccions. I demanaran l’aprovació del restabliment de la Generalitat.
    Els primers anys van ser dificils, i molts militars nostàlgics conspiraven contra el nou règim, com per exemple Tejero, amb el seu cop d’estat fracassat.
    El 1982 PSOE guanyarà les eleccions, el qual volia dir que l’esquerra tornava a tenir el poder desprès de feia ja més de 70 anys.
    Actualment, l’autonomia està molt consolidada, amb el propi ordre públic, la política d’infrastructures, però sobretot, la normalització de la llengua catalana.
    Com a resum, i opinió pròpia, penso que el franquisme va ser una època dura i trista, però tambè d’aprenentatge. Tots aquests coneixements ens han aportat la conciencia per saber on esta el límit i el que mai hem de deixar que passi.

  9. Marcel·lí t’he passat el document pel Facebook. Si no t’arriba o tens algun problema diga’m-ho i el torno a passar 🙂

  10. El franquisme va arribar al poder amb peus de plom, va vèncer la República i amb ella tots els seus seguidors, als quals el règim es va encarregar d’apartar-los de “La Nueva España” i ho va fer mitjançant una dura repressió que va afectar sobretot a Catalunya, que va patir un daltabaix nacional a més d’una repressió cultural que va afectar a tot allò simbòlic de Catalunya, inclús el nom en sí.
    Milers de persones van ser depurades, altres empresonades i algunes es van exiliar, però fins i tot fora d’Espanya moltes d’elles van ser capturades i entregades a Franco. Un d’aquests casos va ser el del president de la Generalitat d’aquell moment, Lluis Companys, qui va ser afusellat el 1940 quan els nazis un cop van arribar a França el van entregar al règim.
    Franco apreciava Hitler, durant molts anys “El Caudillo” va rebre propostes tant de Hitler( el 1940 a Hendaia) com de Mussolini, de participar a la Segona Guerra Mundial a favor d’Alemanya, però Franco finalment no va formar-hi part.
    Precisament per aquest fet, el franquisme va aconseguir sobreviure un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. Tot i així Espanya es va veure aïllada, aïllada per part d’EE.UU, que va guanyar la guerra mundial. Els EE.UU va sotmetre a Espanya a un aïllament, que juntament amb un procés d’autarquia promogut pel propi govern espanyol va afectar negativament al desenvolupament econòmic del país. Per instint de supervivència Espanya es va relaxar, transformant-se en un règim més permissiu, que va permetre establir “bones” relacions amb els EE.UU, les quals van ajudar al país a realitzar un “desarrollisme” important.
    El franquisme no havia aportat gaires coses bones a la població, i no tothom estava a favor del règim. Trobem una forta resistència, com ara el Front Nacional Català creat el 1939 i d’entre altres organitzacions més agressives podem destacar a ETA, grup terrorista del qual encara ara es parla.
    Aquesta resistència es va reforçar amb els immigrants, o “Els altres catalans” segons Condel. Aquests immigrants van provocar una revitalització de la societat catalana, la qual va realitzar vagues exitoses, com per exemple la vaga de Barcelona de tramvies del 1951.
    El 1973 el règim va haver de conviure amb una crisi econòmica. Tothom sabia que Espanya necessitava un canvi, inclús els nobles tot i mantenir-se al marge ho sabien. Volien un avenç cap a una democràcia, i la successió de Franco per Joan Carles era la seva esperança. A més del monarca, podem destacar a polítics com Suárez, que promouran una evolució en el fins ara immutable “Movimiento Nacional”, polítics que faran el possible per a fer entendre la necessitat d’instaurar una democràcia controlada.
    Hem de dir però, que en molts aspectes, Suárez no volia acceptar canvis i un d’ells era el restabliment de la Generalitat de Catalunya, així com el permís per a que el nou president de la Generalitat(Josep Tarradellas, successor d’Irla), tornés de l’exili. Això només es va acceptar després d’una manifestació d’un milió d’habitants realitzada l’11 de setembre de 1977.
    El successor de Tarradellas va ser Jordi Pujol, del qual sentim a parlar per primer cop el 1960, quan va ser empresonat per ser instigador de què es cantés el Cant de la Senyera al Palau de la Música. Aquest català en cos i ànima va guanyar les primeres eleccions del nou Parlament, i va aconseguir el 1984 novament la presidència amb majoria absoluta. Mentrestant el 1982 a Espanya, Felipe González (representant del PSOE) guanyava les eleccions. Les relacions entre la Generalitat i el govern socialista no van deixar de ser tant tenses fins al 1993. Any que el PSOE va necessitar l’ajut de Ciu en el Congrés, cosa que es va repetir el 1996, però en aquest cas es va donar amb el partit popular, presidit per José Maria Aznar.
    La situació de Catalunya, tal i com diu Toni Soler, ha canviat molt. Personalment, crec que molts partits polítics catalans han lluitat per a una completa i total representació de Catalunya com a país, país que personalment considero que és.
    Diferents partits van tenir un determinat paper en la història de Catalunya, però com sabem, la història a més de passat és futur, és un tot, i jo ara mateix se com vull el futur, vull una Catalunya lliure, però no sabria que fer per a aconseguir-la.
    Ciu, PSC, ERC, Ic, PP… sembla que els ciutadans tinguem moltes opcions, però realment, quantes persones es senten totalment identificades amb algun d’aquests partits?

    Mariona.

  11. Un cop acabada la guerra, Franco començà a liderar Espanya imposant un règim feixista. Un dels aspectes que aquest canvi comportà fou que el català va estar exposat a una dura repressió, fins que gràcies a l’evolució de l’oposició juntament amb la mort de Franco, començà la transició democràtica a Espanya.
    Amb el final de la Guerra el 1939 Franco es posà al poder, amb el suport de “les tres E” i els altres grups favorables a l’Antic Règim.
    Les bases del franquisme es basaven en el nazisme de Hitler (tot un ídol per Franco) i el feixisme de Mussolini, els quals li van demanar a Franco que entrés en guerra donant-los suport. Va ser en l’entrevista amb Hitler a Hendia on Franco (1940) aconseguí demostrar el seu suport cap a les potències de l’eix evitant entrar en guerra.
    El franquisme sempre fou un règim autoritari, ja que encara que durant la guerra freda Franco fos un “captalista”, morí signant sentències de mort.
    La situació a Catalunya era molt “negra” degut a la repressió a la que estava exposada, milers de persones foren empresonades, exiliades, inhabiltades de la feina i fins i tot executades, una de les execucions del franquisme fou la de Lluís Companys. La captura d’aquest es tarctva d’un regal de Hitler per a Franco, gràcies a la Gestapo, Companys morí literalment sentint la terra de Catalunya sota els seus peus al castell de Montjuïc.
    Tots els símbols de la catalanitat van ser perseguits i fins i tot es van castellanitzar els topònims (sant Cugat es passà a dir “San Cucofate”).
    El mateix any que Companys morí, Josep Irla qui fins aleshores fou president de la Generalitat a l’exili deixà el càrrec i el subtituí Josep Tarradellas qui fou elegit pels diputats del Parlament.
    Franco no era un as de l’economia ni de la política, però tot i així va imposar una autarquia que suposà un endarreriment en l’economia. Va ajornar la recuperació econòmica fins al final de la guerra mundial. La guerra va acabar amb la victòria dels al•liats, de manera que Franco va haver de retocar el seu règim, tot i que no va poder evitar ser rebutjat per la ONU. Franco quedà ressentit ja que fins i tot l’ONU proposà la retirada dels ambaixadors espanyols ( menys el del Vaticà, l’Argentina i Portugal), de manera que el franquisme va dir “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos”.
    Aquesta liberalització es trobava escrita però no en la realitat ja que era façana, almenys fins l’acord que Espanya i EEUU van firmar el 1953, en el qual ambdós es van comprometre a ajudar tant econòmca com militarment. Va ser llavors quan Espanya es deixà aconsellar pels EEUU i es començà a percebre un creixement econòmic desmesurat, que es va intentar controlar amb els Plans de Desenvolupament organitzats pels tecnòcrates de l’Opus Dei.
    Tot i així aquest “desarrollismo” havia produït masses conseqüències negatives a Espanya i a Catalunya, on també s’havia incrementat l’arribada d’immigrants, també anomenats com a “altres catalans”.
    Parlant de Catalunya, la situació de la repressió va millorar lleugermanet degut a la pèrdua de la por dels catalans a mostrar els seus símbols d’identitat, per exemple un grup de joves instigats per Jordi Pujol va cantar el “Cant de la Senyera” tot i estar prohibit.
    L’època dels 60 la podem entendre com l’època àlgida del franquisme i el començament de la seva decadència degut a les crisis econòmiques i a l’elevat nombre de conflictes, com per exemple l’assassinat de Luis Carrero Blanco per part de l’ETA.
    Finalment Franco morí el 20 de novembre de 1975, després d’haver nomenat rei el 1969 a Joan Carles, qui tot i jurar fidelitat al “Movimiento Nacional”, no li va ser fidel, per sort.

    Aquest rei amb l’ajut de polítics com Adolfo Suárez, va aconseguir liberalitzar el règim, procés que es va veure accelerat per la pressió popular.
    A Catalunya el 1977 el PSC, PSUC, i CDC foren les més votades, mentre que a Espanya guanyà La “Unión del centro democrático”, coalició promoguda per Suárez.
    Els catalans volien restablir la Generaltat, i tot i que Suárez no era gens partidari, ho va haver de fer degut a la manifestació del 11 de setembre de 1977, de manera que la Generalitat es va restablir amb Josep Tarradellas al capdavant, qui deixà el seu càrrec un cop s’aprovà l’Estatut d’Autonomia el 1979 i fou substituït per Jordi Pujol.
    Es primers anys de la democràcia van ser difícils, fins i tot Tejero va ocupar el Congrés dels Diputats tot i que el Rei desautoritzà l’intent, juntament amb el suport militar.
    El 1982 el PSOE guanyà les eleccions, i aquest fet va dificultà les relacions entre el govern i la Generalitat.
    Tot i així podem veure era que l’autonomia era més consolidada, ja que una de les accions més importants que va dur a terme la Generaltat va ser la normalització de la llengua catalana.
    Aquesta sèrie de fets, han tingut unes conseqüències i gràcies a la reflexió del perquè d’aquests fets hem pogut arribar a una sèrie de conclusions, unes conclusions que seran diferents per diverses ideologies, per partidaris de CIU, del PSC, d’ ERC, d’IC o del PP com bé diu Toni Soler, unes conclusions a les quals arribem després de conèixer tota la història fins l’actualitat.
    Així com persones de diverses ideologies arriben a unes conclusions, jo també. Del que m’he pogut adonar amb aquesta lectura és que Catalunya sempre ha patit una repressió, una repressió que veig injustificada, ja que ningú té dret a prohibir una certa cultura o una forma de pensar, una idelogia. Per sort jo no he hagut de patir cap de les èpoques de les quals parla el llibre de Toni Soler, i penso que tot i la situació actual que no és ni de bon tros perfecte ni justa, és molt millor que el que han hagut de passar els meus avantpassats, penso que el món actual és el resultat de tota la lluita necessària per combatre una sèrie d’injustícies, però que tot i així hem de seguir lluitant per defensar la nostre ideologia, ja que per alguna cosa estem en una democràcia, un model polític on tothom té dret (almenys estàescrit en paper) a expressar-se de manera lliure.

    Elena Costa Llamas

  12. Resum del llibre Catlunya, modestia a part
    El règim de franquista va ser una forta dictadura, clarament oposada al comunisme i a la democràcia, la qual va aparèixer amb l’objectiu de garantir els privilegis de les classes altes espanyoles en el moment en que la Segona República iniciava un seguit de reformes democràtiques no revolucionàries.
    Franco era un dictador, el qual es va fer dir “Caudillo” i era el cap de l’estat, el generalíssim dels exèrcits, i concentrava tots els poders (legislatiu, judicial, etc.). Franco nomès va deixar que existis un partit polític, el qual era l’anomenat “la Falange Española Tradicionalista i de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista” (FET y de las JONS). També, van ser suprimides les institucions democràtiques i els estatuts d’autonomia, i es van reprimir totes les cultures i llengües diferents del castellà.
    Van haver-hi uns quants grups que van donar suport al franquisme, aquests són:

    1. La gran burgesia: els propietaris de terres, de la banca i dels negocis. Així van assegurar el seu domini econòmic.

    2. L’exèrcit: era molt nombrós i va tenir alts càrrecs polítics.

    3. L’Església Catòlica: l’Estat va tornar a ser confessional, l’ensenyament religiós va ser obligatori i es va restablir el pressupost per al culte i per al clero. Es va prohibir el divorci.

    Es poden establir tres gran etapes del franquisme:

    1. Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el franquisme va donar suport a les potències feixistes: Alemanya i Itàlia.

    2. Derrotat el feixisme i acabada la Guerra Mundial, Espanya va quedar aïllada internacionalment fins al 1953.

    3. Fi de l’aïllament des del 1953. Es van signar acords amb els EUA i el règim franquista va ser reconegut internacionalment, perquè el seu anticomunisme el va convertir en aliat dels americans contra la Unió Soviètica.

    La Guerra Civil va provocar un enfonsament demogràfic molt gran: aproximadament unes 550.000 víctimes i uns 400.000 exiliats.
    Tots els sectors econòmics van patir danys molt greus i la producció va experimentar una immensa davallada. Els obrers, els pagesos i la classe mitjana van patir la manca d’aliments.
    En canvi, en l’altre bàndol, els dirigents del règim, els grups socials relacionats amb el poder i els especuladors van viure anys d’eufòria i d’enriquiment fàcil.

    Cristian Domènech Saumell.

  13. En el capítol XVII el llibre ens descriu tot allò que va establir Franco en la seva dictadura feixista. En primer lloc, comença a explicar que Franco, tenia un gran odi cap a la llengua catalana, ja que va decidir que tots aquells noms propis que fossin catalans, no serien acceptat al registre. Un altre punt a destacar de la seva repressió cap al català, va ser la “castellanització” dels noms de pobles, es a dir si per exemple creia que La Seu d’Urgell era massa català, don “castellanitzava” el nom dient-li així “La Seo de Urgel”. A més a més, no tractava el català pas com una llengua, sinó com un llenguatge, del qual va reduir el seu us a l’àmbit privat, ja que els que ho parlessin en públic serien reprimits greument.
    Però Franco, no només va establir una repressió cap a Catalunya, ja que va afectar a tota la resta d’espanyols amb diverses mesures com ara utilitzar una política autàrquica, que comportà a tots els espanyols una sèrie de desavantatges ja que per exemple les importacions i exportacions quedaren paralitzades.
    A més, com la guerra mundial va acabar amb els règims feixistes, la ONU va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid, la qual cosa, repercutí novament a Espanya.
    Més tard, comença a parles de les manifestacions que es van dur a terme a Catalunya, essent la Universitat de Catalunya un dels focus principals de concentració per a la realització d’aquestes vagues. D’aquesta manera, la CNT va ressorgir sota el nom de Comisiones Obreras, tot i que tenia la mateixa finalitat que la CNT, es a dir una lluita revolucionària per a la millora de diversos aspectes que s’estaven fent de manera incorrecta.
    Catalunya, però, va començar a viure un període anomenat desarrollisme, tot i que va ser un complert desastre a causa de que es va començar a contruïr sense cap ni peus, formant així un tou de barris degradats.
    D’altra banda va començar a haver molt turisme, sobretot a la Costa Brava, però no va ser favorable , ja que va contribuir a que la contaminació augmentes.
    Seguidament, ens parla de creacions d’organitzacions radicals, com per exemple Euskadi Ta Askatasuna conegut comunament com ETA.
    I en ultima instancia, abans de passar a parlar de la transició, en comenta que Francisco Franco, morí el 20 de Novembre del 75, deixant España en crisis.
    De l’apartat de la transició, podem dir que Joan Carles I va ser nomenat rei d’Espanya, i aquest nomenà a Carlos Arias Navarro president del govern franquista. Arias, per ordre del rei era l’encarregat de liberalitzar el règim, però com no ho va fer, va ser substituït per Adolf Suarez el qual va acabar liberalitzant aquest regim.
    Així, es van anar formant diversos partits polítics, que eren completament diferents a Catalunya.
    A partir d’aquest punt, va finalitzant dient les conclusions principals de cada un dels partits es a dir les seves trajectòries polítiques i orientacions i la popularitat que ha tingut cadascun d’ells.

  14. Després de la Guerra Civil, Franco va instaurar un règim feixista, un règim absolutista que va perseguir el catalanisme fins que Franco va morir.
    Tenia el suport de nostàlgics del carlisme, de l’Església, empresaris, terratinents i, fins i tot, alguns catalans, entre d’altres; als quals, durant el règim, Franco va assegurar-se de mantenir-los a tots contents a base de repressions, violència i sentències de mort cap a qualsevol tipus de resistència al règim (com, per exemple, l’afusellament de Lluís Companys el 1940, a Montjuïc). No obstant això, podem dir que Espanya va salvar-se gràcies que no es va entrar a la segona guerra mundial, ja que Hitler i Franco no coincideien en les condicions necessaries per participar-hi.
    La Falange Española dominava el govern i va fer oficials molts símbols del règim, per exemple, la salutació amb el braç alçat o el Canto al sol. Aquest govern defensava l’autarquia, l’autosuficiència del país, cosa que va frenar els intercanvis comercials i la recuperació econòmica.
    Però el que més perseguia el règim feixista era Catalunya i tot lo relacionat amb aquesta. Gairebé totes les coses catalanes es van reprimir o prohibir, com la llengua, les cançons, el teatre; no es podia parlar el català per res del món. No obstant això, encara hi havia grups de resistència al franquisme, com el FNC i el PSUC. També es va construir una Generalitat a l’exili, presidida per Josep Tarradellas.
    Després de la derrota dels règims feixistes a la guerra mundial, Franco va crear el Fuero de los Españoles per tal que els països guanyadors tornessin a agafar confiança al franquisme; però aquesta llei no va fer gaire servei.
    El règim franquista va salvar-se gràcies a l’obertura econòmica i la integració al món capitalista, quan el 1953 va signar-se un tractat de cooperació en el qual deia que EEUU donaria diners a Espanya a canvi d’aconseguir bases militars i altres avantatges a aquesta. Gràcies a això i també per l’emigració i l’augment del turisme, entre d’altres, l’economia augmentà. Aquest desarrollisme va afectar Catalunya i la demanda de mà d’obra va atreure els immigrants cap a aquesta. Gràcies a la modernització, la societat catalana agafava confiança i, el 1951, es va fer la famosa vaga de tramvies en contra de la pujada de preus dels bitllets dels tramvies, entre moltes d’altres vagues. Als anys 60 el règim entrà en decadència, i el català va guanyar força en molts àmbits. El 1969 es va nomenar Joan Carles com el successor de Franco i el 1973 el franquisme ja estava molt afectat per la crisi, causada per l’augment de preu del petroli (crisi del petroli), i també pels atemptats d’ETA que van matar Carrero Blanco. Finalment Franco mor el 1975.
    Joan Carles va nomenar president del govern a Carlos Arias Navarro però aviat va ser substituït per Adolfo Suárez, un falangista revolucionari. Suárez va convèncer als sectors menys rancis de la necessitat d’una evolució democràtica, i als militars els va dir que el Partit Comunista no participaria en les eleccions, a més que la Generalitat no seria restaurada. A Catalunya els socialistes i comunistes es van unir i el nacionalisme es va articular amb el partit CDC de Jordi Pujol. Aquestes forces van ser les més votades al 1977 i a Espanya la victòria va ser d’UCD. El 1977 es va fer una manifestació que va restablir la Generalitat i Josep Tarradelles tornà a Barcelona, però el 1979, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, va ser substituït per Jordi Pujol, que va derrotar els socialistes.
    El 1981 Tejero va donar el cop de Pavía i va ocupar el Congrés de Diputats. A causa de la derrota dels colpistes es va pactar la llei que limitava el desenvolupament autonòmic: la LOAPA. No obstant això, Pujol s’hi va oposar i el 1984 es va repetir el seu triomf electoral. El 1982 el PSOE va guanyar les eleccions, liderat per Felipe que va fer un partit amb una política social-demòcrata light.
    La millora començà el 1993 quan el PSOE va perdre i necessità els vots de CiU. Això també va passar al 1996 amb el Partit Popular (PP) presidit per Azaña, que va guanyar les eleccions i va fer un acord amb Pujol. L’autonomia es va consolidar i gràcies a l’acció de la Generalitat, el català es va normativitzar i normalitzar. El 1992, amb els jocs olímpics, Pascual Maragall va aprofitar per fer moltes reformes urbanístiques.

  15. Amb Francisco Franco la catalanitat es va veure durament perseguida i no va ser fins als anys seixanta que l’oposició va començar a guanyar terreny. Després, amb la seva mort, es va viure un procés de transició democràtica, que donava autonomia, llibertats i fins i tot uns Jocs Olímpics a Catalunya.

    L’ESTAT FRANQUISTA
    El 1939 la derrota dels republicans va suposar tot un fracàs. Per altra banda, en el bàndol guanyador trobem militars, bisbes, terratinents, empresaris i feixistes, que van ser els que van lluitar perquè l’Antic Règim no caigués durant el segle XIX. També hi havia alguns catalans, mentre que molts polítics i intel·lectuals van desaparèixer entre la repressió i l’exilii.
    Al capdavant de l’Estat hi havia Francisco Franco, un general que va saber tenir contents els seus companys d’armes, l’Església i assegurar la pau als carrers amb la constant repressió. Va saber retenir el seu poder en tot moment, signant sentències de mort i sense implicar-se gaire en política. El seu règim no va ser monàrquic, ni feixista ni tradicionalista, sinó que va ser franquista, és a dir, oportunista. A nivell internacional, va ser feixista durant la Segona Guerra Mundial i capitalista durant la Guerra Freda.
    En els seus inicis el franquisme va ser un règim feixista que s’emmirallava en Hitler i Mussolini i va estar a punt d’entrar a la Segona Guerra Mundial, donant suport a Itàlia i Alemanya.
    El franquisme va il·legalitzar tots els partits polítics, excepte la Falange Española, un partit ultranacionalista i ultracatòlic, que va imposar símbols com l’himne Cara al sol i la salutació brazo en alto. En economia, la doctrina feixista era anticapitalista i defensava l’autarquia, que va aturar els intercanvis comercials, fent que la recuperació econòmica s’allargués.
    Pel que fa a la situació de Catalunya, hi va haver un daltabaix nacional, ja que molts polítics i intel·lectuals van desaparèixer. La repressió va condemnar milers de ciutadans a la mort, la presó, l’exili o la inhabilitació professional. Un exemple és Lluís Companys que va ser afusellat, ja que va estar en un partit d’esquerra.
    El règim franquista tenia com a objectiu l’aniquilació del catalanisme i per això es van prohibir tots els signes catalans, com la senyera, l’himne i la pròpia llengua catalana, que només es podia utilitzar en l’ús privat. El català no es podia utlitzar en documents, discursos, llibres ni en el teatre, els topònims es van castellanitzar i els noms dels ciutadans van ser inscrits en castellà.
    Amb aquesta situació van sorgir petits grups d’activistes i el 1939 es constitueix el Front Nacional de Catalunya. A l’estranger es va constituir la generalitat a l’exili, presidida per Josep Irla, que més endavant presidiria Josep Tarradellas.
    El 1945 la guerra va acabar amb els règims feixistes i el sistema mundial es dividí en el bloc capitalista, liderat pels Estats Units, i el bloc comunista, dirigit per la Unió Soviètica. A Espanya, l’ONU va condemnar el règim i va proposar la retirada dels ambaixadors a Madrid.
    Com a reacció, el franquisme va convocar manifestacions d’adhesió al Caudillo i va promoure el Fuero de los españoles. Amb un context de mínim obertura del règim, es va permetre reprendre les edicions en català, però amb un català arcaic.

    ANYS D’OBERTURA
    El franquisme es va salvar amb l’obertura econòmica i la seva integració al món capitalista.
    Durant els anys de la Guerra Freda, quan predominava el poder dels comunistes, els Estats Units van signar un tractat de cooperació amb Espanya el 1953 per evitar l’expansió de rojos. Amb aquest tractat els americans ajudarien econòmicament Espanya a canvi de bases militars espanyoles.
    A partir d’aquest moment fins els anys 70, Espanya viu un gran creixement econòmic, gràcies a la pau social, l’emigració de treballadors espanyols a Europa i la política ultraliberal de ministres vinculats a l’Opus Dei. A Catalunya aquest creixement es viu amb la instal·lació de la fàbrica d’automòbils SEAT i l’auge del turisme.
    Durant aquests anys, Catalunya viu un canvi. Les ciutats van créixer igual que les ciutats de la perifèria de Barcelona, que es van omplir de barris degradats. Una de les raons d’aquest creixement és l’arribada d’immigrants d’Andalusia i les dues Castelles, ja que es necessitava mà d’obra. La contaminació va embrutar el camp, els rius i el mar i el turisme de masses va malmetre la Costa Brava.
    La modernització de les formes de vida i el relleu generacional va revitalitzar la societat. El 1951 es va protestar contra l’augment dels preus dels tramvies, el 1957 es van produir les primeres vagues, la Universitat de Barcelona va viure una gran agitació, el 1960 uns joves canten el cant de la senyera al Palau de la Música i un abat de Montserrat va fer declaracions contra el franquisme, que li van suposar l’exili.
    Durant la dècada dels seixanta es viu la decadència del franquisme. L’agitació d’obrers i universitaris era general a Catalunya i el País Basc. En relació a la cultura, trobem escriptors com Espriu i Mercè Rodoreda, es crea Òmnium Cultural i apareix l’Enciclopèdia Catalana.
    Com que Franco ja començava a ser gran, el 1969 va nomenar successor el príncep Joan Carles, que va jurar els principis del Movimiento.
    A partir de 1973, amb la crisi del petroli, els sector econòmics queden afectats i apareixen les protestes laborals. A Catalunya, apareix una nova força sindical, Comissions Obreres, i els partits d’esquerres, encara clandestins, van promoure l’Assemblea de Catalunya, a favor de la democràcia i l’autonomia.
    El 1973 ETA organitza un atemptat que acaba amb la vida de Luis Carrero Blanco, president del govern i el 20 de novembre de 1975 Franco mor.

    LA TRANSICIÓ
    Joan Carles I va ser proclamat rei i va confirmar com a president del govern Carlos Arias Navarro, que va rebre del rei l’encàrrec de liberalitzar el règim, tot i que no ho va fer. Llavors, va ser substituir per Adolfo Suárez, un polític que va saber convèncer diferents sectors de la necessitat d’una evolució democràtica.
    Com que la pressió popular es va intensificar, Santiago Carrillo, líder del PCE, va fer un pacte amb Suárez, en el qual havia d’acceptar la monarquia per aconseguir la legalització del partit.
    A Catalunya els socialistes i comunistes es van fusionar i en relació al nacionalisme, Jordi Pujol va crear un nou partit de centre, Convergència Democràtica. Després de les eleccions de 1977, els partits catalans van reclamar unànimement el restabliment de la Generalitat i el retorn de Josep Tarradellas. Va ser amb la manifestació de l’11 de setembre de 1977 on van participar un milió de persones que Suárez va acceptar el restabliment de la Generalitat i el retorn de Tarradellas, que va ser molt aclamat. De nou a Barcelona, va millorar la relació amb Suárez i els altres polítics catalans. Quan es va aprovar el nou Estatut d’Autonomia el 1979, Tarradellas va criticar els negociadors catalans i va deixar el càrrec a Jordi Pujol. En les primeres eleccions al Parlament català, Jordi Pujol va derrotar els socialistes.
    Els primers anys de democràcia van ser difícils, perquè la crisi econòmica, el terrorisme basc i la victòria nacionalista a Catalunya van donar arguments a uns militars que des de la mort de Franco conspiraven contra el nou règim. També es va viure l’intent de cop d’estat de Tejero el 23 de febrer de 1981, que fracassà.
    Tot i la derrota dels colpistes, els partits UCD i PSOE van pactar una llei que limitava el desenvolupament autonòmic: la LOAPA. A Catalunya, Pujol va lluitar contra aquesta llei i el 1984 va triomfar a les eleccions amb una majoria absoluta.
    Mentrestant, el 1982 el PSOE va guanyar les eleccions a Espanya. Era el primer cop que les esquerres tenien el poder des de 1931. Els socialistes van fer una política social-democràta, van millorar la situació econòmica i van ingressar a la Comunitat Europea, de manera que van revalidar la majoria a les pròximes eleccions.
    Les relacions entre els socialistes i la Generalitat no van ser fàcils i menys amb l’afer de Banca Catalana, en què Pujol estava implicat com a ex-directiu.
    No va ser fins el 1993 quan els convergents i els socialistes es van començar a entendre, ja que el PSOE va necessitar vots de CIU al Congrés.
    Actualment, l’acció de la Generalitat està molt present, ja que tenim Mossos d’Esquadra, una política d’infraestructures i la normalització del català.
    Cal destacar també la vitalitat de Barcelona, que el 1992 va acollir els Jocs Olímpics i això va fer que Pasqual Maragall fés un seguit de reformes urbanístiques.

    CONCLUSIONS PER A VOTANTS DE CIU
    Com que Catalunya és terra de pas, ha estat un país destinat a l’intercanvi i la lliure circulació d’idees i capitals. Amb forces invasions, Catalunya s’ha acostumat a pactar amb l’enemic, tal com ho van fer Guifré el Pilós, Pau Claris o Jordi Pujol.

    CONCLUSIONS PER A VOTANTS DEL PSC
    Barcelona és un lloc important estratègicament, com a nus de comunicacions, centre emissor i receptor d’iniciatives, cap i casal actiu. Sempre ha estat el motor del progrés del país.
    Destaquen Rafael Casanova i Joan Clos, que mostren el projecte d’una Catalunya justa, progressista i mediterrània.

    CONCLUSIONS PER A VOTANTS D’ERC
    Durant l’ocupació romana s’observa l’existència d’un fet diferencial català que es va afermant al llarg dels segles en oposició a Espanya. No hem d’oblidar com neix Catalunya i la posterior unió amb Castella, que més endavant, en reconèixer l’error, va fer iniciar una marxa per la independència nacional.

    CONCLUSIONS PER ALS VOTANTS D’IC
    Des del proletariat iber fins els obrers de la SEAT mostren la història d’una societat adulterada pel patriotisme i altres preocupacions. No podem oblidar el paper de les dones o els magrebins, expulsats per una reconquesta. Així doncs, Espanya sempre ha anat progressant amb minories alternatives.

    CONCLUSIONS PER A VOTANTS DEL PP
    Des de l’època visigòtica o els pobles ibers, es veia una unitat de destí. Després, va venir la unitat de facto, amb els Reis Catòlics, i més endavant, uns segles de revoltes. Però, les intencions separatistes van desaparèixer, perquè entre el 1996 i el 2004 ningú es voldria separar de l’Espanya d’Aznar.

  16. Un cop derrotada la República, el 1939, Espanya va tornar a ser el país de sempre, un país controlat pels militars, bisbes, terratinents, empresaris adinerats… Els de l’Antic Règim.
    Aquesta derrota va significar la victòria dels militars, amb el que Francisco Franco acumula tot el poder que tenia a l’abast convertint-se en “el Generalísimo y Excelentísimo Señor Don Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la Gracia de Dios.” Un cop convertida Espanya en la seva dictadura, aquest simplement va fer tot el necessari per mantenir-se en el poder acontentant a tothom que l’hagués arribat a ajudar durant la Guerra Civil però sense atorgar a ningú suficient poder per a fer-lo caure. Per tant aquest règim no va ser ni monàrquic, com volia la dreta, ni feixista com ho preferia la Falange i encara menys tradicionalista com demanaven els carlins. Simplement va ser un règim franquista, feixista fins a la mort de Hitler i capitalista durant la guerra freda.

    A Catalunya es va patir una repressió més forta que a la resta d’Espanya, ja que en aquest territori es parlava i es tenia una cultura que per a ell era completament repugnant perquè feia competència als seus valors patriòtics cap a Espanya i a la seva llengua i cultura. Per tant, Franco va prohibir tots els signes externs de catalanitat com la senyera, els segadors i fins i tot el mateix nom d’aquesta regió d’Espanya. La llengua en ser el màxim signe de catalanitat va ser la més repercutida i s’intenta d’acabar amb ella, tan sols es podia fer servir en l’àmbit privat i familiar sense cap tipus d’excepció.

    El fet que el franquisme durés tant sense severes repercussions de l’exterior, va ser gràcies al fet que Franco era capaç d’adaptar-se a qualsevol situació i si havia de donar una certa “llibertat” a la població per guanyar-se als Estats Units d’Amèrica durant la guerra freda, principals dirigents del bàndol capitalista, i així guanyar una gran quantitat de capital estranger a canvi de donar cert terreny espanyol als EUA per crear bases militars nord americanes a Europa per defensar-hi el capitalisme.

    Aquests pactes van resultar en un gran impacte econòmic a Espanya, ja que van permetre actualitzar el país de cara l’industria i crear fàbriques d’automòbils com la SEAT. També un aspecte molt important va ser el turisme que es produí un cop que Espanya obrí les portes als altres països. Aquest va aportar molt de capital al país però alhora el va destrossar en l’anomenat “desarrollisme” sobre poblant la població de ciutats com Barcelona a la recerca de treball.

    A partir dels anys 50, quan la repressió era més feble van començar a sorgir alguns moviments en contra del franquisme però no va ser fins als anys 60, quan Franco ja era gran, que aquesta ja no impedia fer la majoria de les coses que durant tants anys havien estat prohibides i sorgiren de nou els sindicats als 70 i alhora l’aparició dels atemptats d’ETA. Finalment Franco va morir el 1975 i Joan Carles obtení el poder.

    Un cop arribat Joan Carles al poder aquest va començar la liberalització i democratització del país amb Adolfo Suárez, tot i això va aconseguir mantenir la monarquia i seguir cobrant pel seu poder.

  17. El capítol “Del temps de l’avi ençà” del Toni Soler en el llibre “Catalunya Modèstia a part”, parla del període de la història des de que el bàndol nacionalista va guanyar la guerra fins al temps de la transició democràtica. Soler defineix a Franco com un home que no sabia res de la política ni de l’economia, tampoc tenia carisma i ni tan sols uns ideals propis i consolidats. Era un home que sabia què havia de fer per tenir el poder, sabia quin paper jugar en cada moment, és a dir era un oportunista. En un primer moment Franco va consolidar la seva tirania seguint el model d’Adolf Hitler, un règim feixista i molt repressiu amb tot allò que li fos contrari o amb tot allò que el dictador li agafés mania. En aquest sentit Soler explica la manera com Catalunya va patir una repressió espectacular. No només es van empresonar, executar, deixar sense feina i exiliar persones d’esquerres o comunistes (contraris al règim); si no que a Catalunya hi va haver una repressió brutal de la llengua i la cultura catalanes, es va perseguir i prohibir tot el que tingués alguna cosa a veure amb la catalanitat. Tot i la repressió brutal hi havia grups de resistència que intentaven preservar i lluitaven per tot allò que el règim els prohibia, partits com el PSUC o la Generalitat a l’Exili eren exemples de resistència.
    Després de la segona guerra mundial, amb la derrota dels feixistes (Hitler i Mussolini), Franco sabia que si volia mantenir el poder no podia seguir amb el model feixista de Hitler, havia de liberalitzar una mica el règim, encara que només fos façana. És per això que es va redactar el Fuero de los españoles, una constitució que reconeixia els drets fonamentals de les persones, encara que a la pràctica només es reconeixien els drets d’aquells que eren adeptes al règim. Tot i així no va aconseguir que des de la resta del món el veiessin amb bons ulls i per això tots els ambaixadors (menys tres) es van retirar d’Espanya i també es va quedar fora de l’ONU. Després d’això Franco, en un intent d’acostar-se més a les potències capitalistes del moment per poder mantenir el poder, va signar un tractat amb els Estats Units aprofitant el transcurs de la guerra freda (capitalistes vs. Comunistes). Els EUA, per evitar que Espanya es passés al bàndol comunista, van canviar reconeixement internacional i un pla de desenvolupament per a Espanya per la instal·lació de bases militars al territori espanyol. A partir de llavors es va posar en marxa una política liberal que va provocar un creixement exponencial de l’economia espanyola. Aquest progrés va afectar a Catalunya directament: per una banda el creixement industrial va comportar la contaminació del medi natural, l’abandonament del camp i la immigració massiva a les ciutats que van haver de construir barris de mala qualitat per aquestes persones nouvingudes que vivien en condicions deplorables. Però per altra banda el progrés també a suposar un canvi de mentalitat en la població Catalana que va començar a reivindicar els seus drets i les seves llibertats, enfrontant-se amb les forces de l’ordre per cridar que tenien una llengua i una cultura pròpies que estimaven, per reclamar la seva llibertat com a individus. Mica en mica van anar sorgint escriptors en catalans i moviments com la nova cançó que encara que eren clandestins s’anaven introduint a la consciència de les persones. A partir del 1973 aquest sentiment s’accentua sobretot amb la crisi del petroli, sindicats comunistes com Comissions obreres estaven molt actius i paral·lelament, al País Basc, ETA atempta contra els més alts càrrecs de l’exèrcit entre ells Carrero Blanco.
    Franco va morir el novembre de 1975 i Joan Carles de Borbó va passar a ser rei (Franco ja l’havia nomenat per aquest càrrec el 1962). Llavors va ser quan va començar la transició. En un principi el president del govern era Arias, però el rei el va substituir aviat per Adolfo Suárez, franquista, que va proposar i impulsar la transició cap a la democràcia però de forma moderada; primer volien que el PCE seguís sent il·legal però finalment i per la pressió del poble, es va arribar a l’acord de legalitzar el partit comunista si aquest acceptava la monarquia. Més tard, a les eleccions va acabar guanyant el partit de Suárez (Unión Centro democrático).
    A Catalunya es van tornar a convocar eleccions el 1977 i va guanyar PSC, PSUC I CDC (partit liderat per Jordi Pujol), aquests van reclamar amb el suport de la població a la manifestació de l’11 de setembre de 77 que es restituís la Generalitat de Catalunya; ho van aconseguir i a més també va tornar-ne el seu president: Josep Tarradellas, un home que va tenir conflictes amb els polítics catalans i els revolucionaris. A les eleccions al parlament va guanyar Jordi Pujol, superant el PSC, i aquest mandat es va perllongar fins més enllà del 1998.
    Tots els canvis tan bruscs que es van produir des de la mort de Franco van provocar que el coronel Tejero amb el suport de part de l’exèrcit va fer un cop d’estat el 1981, que ràpidament el rei va aturar. En conseqüència els partits espanyols van fer una llei que limitava les comunitats autònomes perquè els militars es relaxessin una mica. Pujol va fer una política activa en contra d’aquesta llei cosa que el va reforçar molt. Al govern central va guanyar Felipe González (esquerres) i va propiciar el desenvolupament econòmic del país i l’entrada a la unió europea. Pujol i González només van tenir bona relació quan el president d’Espanya va necessitar el suport de CIU per governar. Després va passar el mateix entre el PP d’Aznar i Pujol.
    Al final del llibre, a l’últim capítol, Toni Soler fa unes conclusions personalitzades per als diferents votants de cada partit polític. Als votants de CIU els destaca la lluita de Catalunya i les seves estratègies per haver sobreviscut a tantes invasions pactant amb l’enemic, afirma que això és degut a la nostra astúcia com a poble. Per als votants del PSC parla de la importància de Barcelona al llarg de la història dins el projecte de construir una Catalunya lliure, igualitària i progressista. Als votants d’Esquerra els destaca l’autonomia de Catalunya i descriu la seva història com una lluita llarga i feixuga per arribar a ser un estat independent. Per votants d’Iniciativa Vers parla de la història de lluita de classes al llarg de tota la història de Catalunya i espera que algun dia siguin homenatjats. I per últim fa una conclusió als votants del PP on afirma que Catalunya té un fort sentiment nacionalista espanyol i unitari. Toni Soler escriu aquestes conclusions en clau d’humor i amb molta ironia a partir de les idees estereotipades que s’atorguen a cada partit i posa de manifest el fet que encara que la història siguin fets molt concrets que van passar en el passat, cadascú la pot interpretar de la manera que més encaixi amb les seves idees i interessos.

  18. En el capítol XVII ens parla sobre l’estat franquista i que va suposar. L’any 1939 quan perdre la república va suposar la victòria franquista, i això va afectar molt negativament a Espanya, ja que es va endarrerir i tot el que s’havia aconseguit fins aquell moment se’n va anar. Els únics que sortien guanyant eren els qui li donaven suport a Franco, es a dir l’església, els carlins, els militars, etc. També molt intel•lectuals van haver de marxar d’Espanya, excepte Josep Pla i quatre intel•lectuals més. Franco que era el cap va imposar el regim franquista, sense que importes l’opinió dels seus seguidors, l’únic que feia per mantenir el poder era fer contents i donar suport als militars, a l’església i imposant molt dures repressions al carrer. Franco era amic de Hitler i entre ells s’ajudaven mútuament, tant que quasi Espanya entra en la segona guerra mundial amb el bàndol de Hitler, però per sort això no va succeí perquè no es van posar d’acord amb el pacte que farien. Tot dos tenien unes idees semblants com pot ser el feixisme, però en la derrota de Hitler en la segona guerra mundial, Franco per fer veure als guanyadors que no era tan repressiu va parar de ser tan feixista, i no tenia gens ni idees sobre l’economia i mes coses essencials per a un país. L’únic partit que hi havia a Espanya era la Falange Española, ja que Franco el que va fer es treure a tots els altres partits que hi havia per posar aquest. Els partits catalans, la majoria, van desaparèixer del mapa. Un dia a França els alemanys van enxampar a Lluis Companys i el van enviar cap a Espanya per executar-lo, i una anècdota molt important es que quan l’anaven a afusejar, Companys es va treure les sabates i va dir que era per sentir la seva terra, ja que l’anaven a executar a Montjuic.
    Franco va voler eradicar el català en l’àmbit públic, prohibint la seva parla, l’ensenyament en les escoles i universitats en català, els llibres, les publicacions i la radio. Només es podia utilitzar el català d’amagat i amb la teva família, ja que si algú et veia parlant català et podia insultar i fins i tot donar-te una bufetada sense que fos il•legal. Des del principi existien petits bàndols antifranquistes com podien ser el PSUC i la FNC, que lluitaven en contra del regim.
    Una de les coses que va salvar al franquisme va ser la obertura econòmica, perquè Franco va fer una autarquia, perquè Espanya no depengués de ningú nomes d’ella mateixa, per tant això va perjudicar molt a la economia baixant a uns nivells espectaculars, fins que va haver la obertura econòmica com ja he dit abans on Espanya va pujar moltíssim, tant que nomes Japó la superava, per aconseguir això les importacions eren superiors a les exportacions i es van posar aranzels per millorar encara mes. Això també va ocórrer gracies als Americans que van ajudar econòmicament a Espanya a canvi de que li deixes posar bases militars, i el sistema econòmic de França que això es el que es volia semblar, i per últim l’empresa SEAT també va ajudar molt a Espanya.
    Franco va dir que després del seu mandat el que volia es que hi hagués una monarquia, però el que no va dir es que es restaures l’anterior monarquia, per tant podia elegir el monarca que volgués. El que va fer Franco es parlar amb Joan de Borbó i li va proposar que si el seu fill estudiés a Espanya pot ser el faria Monarca i Joan de Borbó va acceptar això, enviant el seu fill a Franco, fins que al 1969 van proclamar a Joan Carles de Borbó futur monarca, que fins l’any 1975 amb la mort de Franco va passar a ser Rei d’Espanya, però no va passar el que tots els franquistes esperaven i volien, que era seguir amb d’ideòloga de Franco. Joan Carles el que va fer es tornar a la democràcia i eliminar per complert el feixisme que quedava a Espanya. A partir d’aquest moment es quan es van començar a crear els nous partits espanyols i catalans, i molt exiliats pel franquisme van tornar a Espanya.
    La meva opinió personal es que Franco va endarrerir molt a Espanya en tots els àmbits, i potser si no fos per tots aquests anys de dictadura i de sofriment per molta part de la població avui en dia Espanya podria ser molt més potent que com es ara.

  19. Un cop acabada la guerra els carlins i absolutistes van retornar al poder amb Francisco Franco de cap d’Estat, on a partir d’aquest moment qualsevol acte que defenses la Catalanitat consegüentment es duia a la persecució. Des d’aleshores l’economia i l’oposició al regim va guanyar terreny especialment a Catalunya. En morir Franco però se’ns atorga l’autonomia, la llibertat i inclús uns Jocs Olímpics!

    Al 1939 la República va patir una gran derrota militar la qual cosa significa una pèrdua del progressisme, el liberalisme, el catalanisme i l’obrerisme fins a aquells dies, en canvi, en el bàndol guanyador hi estaven La Gran Coalició Armada i les forces armades de l’Espanya negra, on entre d’ells també hi havia catalans per diversos motius,aquests foren els mateixos qui endarreriren el procés de l’Antic Regim al segle XIX, com a causa d’això la vella classe política va anar desapareixent fins que finalment Franco crea un el règim franquista, es a dir, oportunitista, on qui sortien guanyant en el seu poder eren ell, l’església i els seus companys d’armes, i mirat per ell, al carrer i rondava pau, degut al GRAN nombre de REPRESSIONS constants. Envers al context internacional, va ser feixista fins la gran caiguda de Hitler, i capitalista durant la guerra freda, però el seu gran esperit autoritari mai va ser traït, fins que va fer-se gran i aleshores signava sentencies de mort. De Franco se’n diu que no en sabia dels temes d’economia i relacions internacionals, però a canvi d’això sabia retenir el poder perfectament, i sempre que podia evitava la política. Durant els primers anys el franquisme va ser d’un regim feixista emmirallat en els èxits de Hitler i Mussolini, tant que al 1940 Espanya va estar a punt d’entrar en una Guerra Mundial juntament amb els Italians i alemanys però a causa d’un desacord amb Hitler de camí a Hendaia no va ser així.. En aquells moments qui dominaven el govern eren els de la Falange Espanyola, partit ultra catòlic i ultra nacionalista, on un dels seus signes oficials va ser l’himne “CARA AL SOL”, la salutació del “BRAZO ALTO” obligatòria abans de qualsevol acte públic, etc. En l’àmbit econòmic la doctrina feixista era autàrquica i anticapitalista. On es va decantar la frase: “yo me lo guiso yo me lo como”, la quual cosa va suposar un fre als intercanvis comercials i ajornà la recuperació econòmica. Referint-nos en la Catalunya d’aquells moments, la guerra va patir una gran davallada nacional a causa de la Guerra, i una generació de polítics i intel•lectuals foren anar desapareixent poc a poc, va haver-hi una forta repressió om aleshores molts ciutadans van ser sentenciats a pena de mort, tancats a la presó o van ser inclús exil•liats o inhabilitats professionalment en uns dels millors casos, en aquells moment si només se’t inhabilitava professionalment era una sort molt grata. En aquells moments Lluis Companys, president de la Generalitat de Catalunya va ser entregat pels nazis de França i va ser afusellat aquell mateix any a Montjuïc, però no solament fou ell qui tingué aquest final, sinó que molts catalans d’esquerres i inclús publicans de moviments nacionalistes també tingueren aquest final. El règim franquista tenia com a objectiu eliminar el catalanisme i com a base volia exaltar els valors de la pàtria. Lamentablement això no era cap novetat per als catalans, però si la manera en la que es va dur a terme aquesta negació al catalanisme, es van negar tots els signes del catalanisme, com la Senyera, “Els Segadors” i fins i tot els carrers, places, etc que representessin Catalunya, el nom de Catalunya va ser canviat com a “Plaza/Calle del Ejercito Español”, per sort l’ús de la llengua Catalana, en l’àmbit privat i familiar va tenir el detall de deixar-nos parlar-la, però no en àmbit públic com llibres, teatre, documents,etc; molts topònims es van castellanitzar fins a arribar a extrems ridículs, fins i tot van arribar a castellanitzar els noms propis. Per sort des de l’inici del franquisme va haver-hi una resistència organitzada de petits grups ignorats per una població afectada per la guerra, i aquell mateix any (1939) es va crear el Front Nacional de Catalunya (FNC) i el PSUC es va anar refent lentament, mentrestant els refugiats dispersats després de l’ocupació dels nazis de França van construir la Generalitat a l’exili. Al 1945 la Guerra Mundial va acabar amb la derrota del règim feixista i aleshores es creà un nou sistema mundial amb dos blocs totalment oposats; per una part estaven els capitalistes (EEUU) i els capitalistes (Unió Soviètica), Franco aleshores va intentar de portar-se bé amb els vencedors però la cosa no solament no va funcionar com ell volia, sinó que l’ONU va condemnar el seu règim i va proposar la retirada de tots els ambaixadors a Madrid, i l’oposició democràtica i la Generalitat d’exili esperaven canvis positius d’aquell moment en endavant. El franquisme orgullós va fer manifestacions d’adhesió però Franco sabia que havia de liberalitzar una mica i va permetre petits actes de catalanisme com edicions, etc però amb la condició de que en fossin molt antics tant el català com els autors…Seguidament apareixeren els “Anys d’obertura” que foren els que salvaren el franquisme en l’economia i la seva integració en el món capitalista, des d’aleshores Franco va deixar de banda la critica liberal en els seus discursos, però la va substituir per altre nom dissimuladament per a que la diplomàcia nord-americana es tranquil•litzés en aquest àmbit; Aquella època era l’època de la guerra freda,i el 50% d’Europa estava juntament amb els Comunistes que tenien un gran pes a França i Itàlia, la qual cosa per als EUA la millor maner a d’evitar l’expansió de “la roja” era donar suport a Franco, i al 1953 van signar un tractat de cooperació en què els americans donarien ajuts econòmics a Espanya a canvi de bases militars en territori Espanyol. Des d’aleshores Espanya va viure un BOOM econòmic gracies al tractat citat ja anteriorment i la gran emigració de treballadors Espanyols a Europa i una nova formada de Ministres que estaven vinculats directament amb l’Opus Dei, a Catalunya aquest boom es va centrar especialment en l’instal•lació de la fabrica d’automòbils SEAT i el turisme, convertit en un dels sectors econòmics més importants del “país”, sobretot a la costa. Durant aquests anys Catalunya va fer un gran canvi, no pas positiu tot i que és va fer en nom del progrés. El creixement fou causa de l’ urbanisme i l’equilibri ecològic; els barris de la perifèria de Barcelona van créixer i es van omplir de barris degradats, sense cap tipus de personalitat els quals alguns encara en tenen continuïtat, va haver-hi una forta contaminació de camps, rius, mars, etc. I els turistes no tractaven pas com devien el seu lloc de vacances, sinó que en feien variïs descuits greus amb un descontrol polític bastant agreujant, sí. Catalunya tenia una mà d’obra molt elevada, cosa que va fer que vinguessin grans masses d’immigrants a la nostra regió per tal de tenir feina tot i que sigues temporal, fins arribar als anys 70 aquests nous catalans formaven part del 40% de la població, recordem que aquest nouvinguts en el país no podien sentir-se pas estranys ja que no es podia utilitzar gaire el català sinó que no gaire mes lluny de l’àmbit familiar o privat, així doncs Paco Candel a aquest 40 per cent de la població els va nomenar “els altres catalans” denominació que va crear fortuna, sí senyor!. La modernització de les formes de vida i el nou relleu van revitalitzar la societat catalana, que començava a fer-se forta i reivindicar-se com calia, i així doncs al 1951 hi va haver amotinaments per l’augment del preu del tramvia, com ens van explicar uns “senyors” que van venir a fer una xerrada fa pocs dies, ja que en aquells moments a Catalunya s’estava escàs de diners, tot i semblar que no, al 1957 es produïren les primeres vagues, on La universitat Catalana va esdevenir un focus constant d’agitació democràtica, al 1960 un grup de joves cantaren el “Cant de la Senyera” què estava prohibit, però tot això no quedava així sinó que com ve una sap, després d’actuar venien les fortes repressions, el qual sempre s’ha dit la frase de “Abans d’actuar has de pensar” ja que en aquelles èpoques et podia caure una de molt grossa a sobre, i de tant en tant bastant inesperada. La burgesia es quedà estancada exteriorment per anhelaven que el franquisme evoluciones cap a una democràcia liberal, com a la resta d’Europa Occidental, fins i tot l’església catalana actuava condicionadament… La dècada dels anys 60 marca un bon punt del franquisme, però també l’inici de la seva decadència; l’agitació d’Universitaris i Obrers era general, òbviament més accentuada als Països Catalans, la cultura catalana va començar a utilitzar-se en àmbit públic. Tal i com diuen alguns Catalanistes, a mida que Franco envellia l’edifici franquista envellia juntament amb ell i en perdia tota la seva força negat a la jubilació. Així doncs un dia arribà el dia en que Franco havia de succeir el tro i nomenà com a successor al nét d’Alfons XIII, quí jurà falsament continuar amb el franquisme i les seves fortes exigències, però no fou gaire bé així. A Catalunya va haver-hi una gran davallada econòmica a causa de la “Crisi del petroli” i es va crear una nova força sindical , Comissions Obreres que prenia el relleu de l’0antiga CNT; Els partits esquerrans promovien una plataforma opositora única, l’Assemblea de Catalunya , a favor de la democràcia i l’economia. Mentrestant al País Basc ETA fustiga el regim amb atemptats continus el qual un d’ells al 1973 va finalitzar amb la vida de Carrero Blanco (virtual hereu del franquisme)en aquests moments de crisis Franco va morir al 20 de novembre de 1975. Aquí doncs començà l’época de transició, on Joan Carles I va ser proclamat rei i prometé un franquisme vençut amb president de Govern Arias Navarro qui va plorar com un condemnat el dia de la mort de Franco davant de qualsevol que se li poses al davant , però Arias feia promeses que quedaren en un no res a l’hora d’actuar, que va ser aleshores quan el rei el substituí per Adolfo Suárez, un jove amb eternes ganes d’evolucionar com a falangista, ell era un polític hàbil, molt bon convençedor en els pitjors dels casos en la necessitat d’una evolució democràtica controlada. Un cop Carrillo va ser llibertat en comptes de duur a terme les seves promeses va fer un pacte amb Suárez en el que el PCE seria legalitzat si aquest acceptava la monarquia; la qual cosa aquest acord va fer limitacions a dues bandes en la transició democràtica (això a nivell Espanyol), a Catalunya la política estava en un altra nivell, era ben diferent del de la República, el pes de la població immigrada va fer que els comunistes u socialistes es funcionessin i arribessin a acords estables amb els seus homòlegs espanyols i el nacionalisme va articular el nou partit de Convergència Democràtica, les tres forces més votades l’any 1977 a les eleccions mentre que a la resta d’Espanya obtenia la victòria el franquisme sociològic. Finalment a través de varies eleccions i creació de nous parits i noves eleccions L’autonomia ha arribat a estar més consolidada on Barcelona ha sigut un dels millors casos a Catalunya i ens ha promocionat una millor economia juntament amb el gran èxit dels Jocs Olímpics de l’any 1992 de l’era moderna, i juntament també amb un conjunt de reformes urbanístiques que actualment estan col•lapsades día si día també!.

    Segons la meva opinió l’època Franca és el pitjor moment de la vida Catalana fins a l’actualitat, degut a les fortes repressions i poca llibertat que podia tenir un mateix en el país, i en la seva vida, com pot viure una persona sotmesa a tanta pressió i amb por d’estar inclús a la seva propietat privada? Tot això es una gran bestiesa, aquest pressió es inhumana, no poder viure tranquil, haver de pensar paraula a paraula el que dius, perquè com t’enxampin distret ja vas a l’afusellament directe, ja ho diuen els que varen sobreviure a la guerra d’aquella època avui en dia, que no saben ni com ho van superar i que de Franco ni els en parlis, ja que fins i tot a hores d’ara ploren només en sentir el seu nom, milers de nens xics que no saben que ha sigut mai una vida vertadera, un llàstima to plegat…
    Canviant de tema crec que l’escriptor d’aquest llibre a trobat una manera molt convincent de continuar llegint pàgina a pàgina ja que en cap moment penses que se’t està fent un llibre pesat, la seva escriptura és bastant variada i dinàmica a l’hora de llegir-la, opino també que ha estat molt ben informat del que va passar en aquella època, i que si un vol saber la vertadera història passada acudir a aquest llibre és un molt bon recurs, a mi per exemple que no m’agraden els llibres, aquest me’l podria llegir en un no res, ja que realment saber que se’n feia del teu propi país antigament es una manera de culturitzar-se enormement bé, i saber que fou el que patiren els teus avantpassats.i el que han arribat a suportar familiars teus solament per a tirar endavant i per a lluitar per uns Països Catalans com deu mana, amb una llengua pròpia, un estil de vida pròpia i amb l’aprenentatge que un mateix ha de tenir per a poder fer alguna cosa bona en la seva vida.
    Realment pensava que aquest llibre no m’agradaria, però tot el que sigui relacionat amb els meus avantpassats, realment, té la seva part d’interessant.

    AIDA MORENO LARA HISTÒRIA.

  20. Franco era el cap de l’Estat i ostentava el títol de Caudillo d’Espanya. Concentrava tots els poders: legislatiu, executiu i judicial, a més era Generalísimo dels Exèrcits. Tots els partits, sindicats i associacions polítiques van ser declarats il•legals, i els seus militants, detinguts i empresonats. Només es va permetre el partit oficial del Movimiento, és a dir, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista. Les Corts democràtiques i les eleccions van ser suprimides i totes les institucions republicanes van ser desmantellades.
    Al llarg dels anys, el franquisme va anar variant els seus aliats internacionals. Podem establir tres grans etapes: 1) des del 1939 va fer costat de forma incondicional a les potències feixistes (Alemanya i Itàlia), 2) la derrota del feixisme (1945) va provocar una etapa d’aïllament internacional, l’aïllament va començar a trencar-se el 1953, quan Espanya va pactar uns acords de col·laboració amb els Estats Units i va signar un Concordat amb el Vaticà.

    El 1939, Espanya era un país malmès per la Guerra Civil, que va provocar una davallada demogràfica: una part de la indústria, de l’agricultura, de les vies de comunicació i dels mitjans de transport havien patit destrosses i la producció havia caigut molt. Per una altra banda, mentre la majoria de la població no tenia prou aliments i els salaris eren insuficients, també van ser anys d’eufòria i d’enriquiment fàcil per a alguns sectors de la societat directament relacionats amb el règim.

    A la postguerra, la política econòmica del franquisme es va caracteritzar per un gran intervencionisme de l’Estat en la producció i distribució dels béns. El règim aspirava a l’autarquia econòmica, és a dir, a un autoabastiment de tot tipus de productes que mai se va aconseguir, ja que l’aïllament i el boicot internacional no deixaven altra eixida. Per fomentar el desenvolupament de la indústria, es va crear l’Institut Nacional d’Indústria (INI) i es van fundar empreses públiques que s’ocupaven dels sectors no rendibles per a la iniciativa privada tot seguint una política proteccionista.L’autarquia va ser un desastre per a l’economia espanyola, que va trigar anys a recuperar el nivell anterior a la guerra. L’agricultura i la indústria van créixer lentament, el comerç amb l’exterior era mínim i l’escassetat de béns de consum va durar molts anys. En conseqüència, el nivell de vida i la renda per càpita espanyola no van assolir les xifres anteriors al 1936 fins al 1953.

    La reorientació del règim franquista va ser impulsada per l’entrada al govern d’alguns ministres vinculats a l’Opus Dei, que van aportar criteris més tècnics i modernitzadors (els “tecnócrates”). La Falange va anar perdent protagonisme tot difuminant-se dins del partit o Movimiento Nacional. També es van elaborar noves lleis: per assegurar la continuïtat del règim de Franco, el 1969 es va acceptar el príncep Joan Carles de Borbó, per part de les Corts franquistes (de l’anomenada, pel general, “democràcia orgànica”), com a successor del cap d’Estat a títol de rei.

    Els nous governs, a partir del 1957, van abandonar l’autarquia i van iniciar un procés de liberalització i obertura a l’economia europea, per això es va posar en marxa el Pla d’Estabilització (1959) i es va substituir una economia tancada per una altra més vinculada als circuits internacionals. El govern va posar en marxa els Planes de Desarrollo (1964-1975) per fomentar el desenvolupament industrial i disminuir els desequilibris entre les diferents regions espanyoles.

    Entre el 1959 i el 1973, Espanya va conéixer un període de gran creixement de la seua economia que es va manifestar en un gran creixement de la indústria, que va renovar els seus béns d’equip, va adoptar noves tecnologies i va augmentar la producció i la productivitat, mentre també es renovava l’agricultura i creixia el sector serveis amb l’increment del comerç exterior. Com a resultat d’aquest procés, entre el 1960 i el 1973, la renda estatal es va incrementar a la vegada que augmentava el poder adquisitiu de les rendes salarials.
    La millora de les condicions de vida va provocar un augment de la natalitat i una disminució de la mortalitat, que van produir un fort augment demogràfic (baby boom). La població espanyola va viure els moviments migratoris més importants dels darrers segles i l’emigració exterior va afectar prop de dos milions d’espanyols que van marxar a Alemanya, Suïssa i França que, en aquell moment, necessitaven molta mà d’obra. Les migracions interiors van implicar un nombre més gran d’espanyols, que es van desplaçar des de les regions agrícoles cap als nuclis industrials en un procès que ja havien viscuts en dècades anteriors els països industrialitzats i que coneixem com a èxode rural.

    El novembre del 1975, va morir Franco, Joan Carles I va jurar el seu càrrec com a rei d’Espanya i el govern, presidit encara per Arias Navarro, es va veure forçat a dimitir davant la manifesta incapacitat per a dur a terme les reformes democràtiques que exigia una nova societat. El juliol del 1976 el Rei va nomenar president del govern Adolfo Suárez, un polític oberturista que va iniciar el camí legal per al desmantellament del franquisme des de dins. El govern va buscar el suport de l’oposició, que va acceptar una reforma pactada el 1976 quan es va aprovar la Llei de reforma política que va fer possible, el 1977, la celebració de les primeres eleccions lliures des d’abans de la guerra civil. Espanya recuperava la democràcia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s