Barcelona, capital d’un nou estat

Aquí teniu el llibre blanc de 842 planes on diferentes teòrics elucubren sobre què passaria amb una hipotètica Bcn capital d’estat independent. Hi ha opinions diverses i contrastades, fins i tot la que proposa que la capital sigui Manresa i no pas Bcn, però una cosa bona de tot plegat és que no defugen els greus problemes del país, se sigui independent, comunitat autònoma, federal o migpensionista.

Les personalitats que en formen part tenen visions que tot i ser diferents, no deixen de estar enraonades, i això és un un altre aspecte que podem destacar. I per últim, el catalanisme comença a reconèixer Bcn com a ciutat plenament catalana (tot i q la proporció 21/20 entre regidors consultistes i els que no ho són, ha de ser un esperó per treballar amb lucidesa) i a deixar de banda aquella dita de l’alcalde de Vic, al 1983: Vic, capital de la Catalunya catalana.

Entrevista a Jordi Pujol poc abans de la macromanifestació de la Diada del 2012

Me he vist interpel·lat sovint per companys, amics o alumnes en relació al cas Pujol i els he respost que el cert és que jo no m’ho esperava pas, que estigués implicat personalment, tot i sospitar que membres del seu entorn sí que ho podien estar. Doncs us passo el document que teniu a continuació per tal que us feu la composició de lloc que millor us vagi.

Aquí teniu la interessant entrevista que ens mostra al Pujol més sobiranista, dos anys abans que es descobrissin els afers tèrbols en què estava implicat. Tampoc no és que afegeixi gaire de nou, perquè d’alguna manera coincideix en les dates amb la que li va fer l’Albert Om a ‘El convidat’, però no deixa de ser un exercici retrospectiu interessant, que ens mostra com era capaç d’interpretar un personatge, ni que estigués en fals. Tot i que no crec que ens haguem d’escarrassar amb un home que, al cap i a la fi, té 84 anys, i només per l’edat mereix un mínim respecte.

Tema 8: II República (1933-1936)

Aquí us penjo l’enllaç de l’obra del Toni Soler ‘Catalunya modèstia a part’, periodista, escriptor i director de la productora ‘Minoria absoluta’ i del ‘Polònia’. Crec que el període de la crisi de la Restauració i la II República (i una mica la Guerra Civil) ens els explica aquí molt rebé!!!

Aquí hi ha el tema 8, el de la II República del 1934 al 1936.

Aquí hi ha l’enllaç al programa ‘Monarquia o República’, on TV3 planteja les diverses opcions de cara a un possible canvi de règim.

Aquí hi ha un eix cronològic de gran qualitat, que una exalumna meva em va fer.

Aquí hi ha els esquemes del tema 8 (els teniu fotocopiats).

I aquí teniu el test i els exercicis de selectivitat (els teniu fotocopiats).

Les solucions dels personatges i la seva obra aquí.

De cara a l’examen del tema 8, us posaré una pregunta apartat de 3 punts (NO entra l’últim del tema 7), una de tema que barrejarà diversos apartats (3 punts) i 2 dels 6 exercicis que teniu a les planes 6 i 7 de les fotocòpies que us he donat (valdran 2 punts cada una) i el de noms i fets que van dur a terme (planes 4 i 5). Si us poso una de lligar noms als seus càrrecs i actuació, valdria igualment 2 punts. Tot el que va de les planes 8 a la 12 incloses no entra.

Tema 7. La II República (1931-1933)

Aquí teniu l’enllaç del tema 7.

https://blochistoriaisocietat.files.wordpress.com/2012/01/7-la-ii-repc3bablica-i-la-generalitat-1931-1933.pdf

Aquí els esquemes que teniu fotocopiats.

I aquí la primera prova de selectivitat del tema, la farem en format paper a classe:

20120109tema7prova1ª

Vinyeta de l’Ara: una imatge val més que mil paraules

El que va de les manifestacions dels ‘indignats’ del 2011 o de la vaga general del 2012 a la Diada d’aquest setembre, i la mà que bressola el bressol, que ho explica tot. Bé, l’ANC també hi té a veure o com ha sabut CiU convertir el malestar de la població (manifestat en part pels ‘indignats’) en un sentiment indepedentista, tot fent oblidar la seva responsabilitat en les retallades.

Com s’ha fet Catalunya en 48 vinyetes

Us penjo aquesta auca d’Òmnium Cultural, elaborada el 2007, on se’ns mostra de manera entenedora i gràfica el devenir que ha viscut el país al llarg de la seva història, tot mostrant els episodis i personatges més significatius de la seva història. I així posem el granet de sorra de cara a la reflexió que haurem de fer sobre el nostre avenir, d’aquí a poc, quan siguem cridats a les urnes. No ho oblideu pas, que conèixer-la ens farà més savis, conscients i responsables per aconseguir un país culte, desvetllat i feliç.

A banda, per al meu alumnat li serà d’utilitat per adquirir una visió de conjunt de la història del país, i potser molts altres també en podran treure profit. Cliqueu a sobre de la 1ª imatge i totes 8 aniran sortint correlativament.

                                         HISTORIA MAGISTER VITAE EST.

‘Monkeys reject inequal pay’ aplicat a la dialèctica Catalunya-Espanya

Aquí hi ha un article del Sánchez Piñol, a l’Ara, que ens indica que d’animals en tenim molt més del que ens pensem, i que de raó, doncs ja en parlarem. A partir d’un experiment etològic, sobre el comportament d’uns monos, s’observa que el concepte de l’equanimitat i justícia existeix en aquests primats, tot i que no ho sàpiguen verbalitzar, i la indignació quan es veuen postergats o maltractats es fa palesa. Tindrà això alguna cosa a veure amb la conflicitvitat política sobre la relació de Catalunya amb el conjunt de l’Estat? Sembla que hi ha hagut qui mentre ha rebut beneficis ha mirat cap a l’altra banda i que qui es percebia en una situació pitjor està disposat a canviar l’status quo. Aquí, això sí, no n’hi ha cap gàbia, i la dona que ens alimenta cada cop més, és aquella senyora alemanya que es mirarà les coses objectivament, amb més xifres que lletres, cosa que pot suposar que hi hagi, sinó justícia (aquest és un mot massa gros), sí una certa equanimitat que atenuï aquesta sensació de tracte diferent injustificat.

Jaume Barberà o la baula perduda entre el 15-M i l’11-S

Aquí hi ha el text ‘Reforma o ruptura’, que el periodista de ‘Singulars’ Jaume Barberà acaba de publicar al FB, ha tingut una gran quantitat de comentaris (alguns d’ells crítics, com ens agrada criticar l’altre sense escoltar-lo!) i ‘compartits’. El Jaume ens enllaça els dos moviments que han protagonitzat, a casa nostra, mediàticament les aspiracions socials.

De fet, es podria dir que, un èxit del nacionalisme-independentisme (o de l’ANC), ha estat transfigurar o reconvertir la indignació contra el sistema capitalista del 15-M en una d’adreçada contra Espanya, o més específicament, el seu govern. Per contra, a la resta d’Espanya el moviment indignat ha deixat com a llavor una sensació de difús malestar contra la política i la banca (parcialment monopolitzada per sindicats i partits d’esquerra), però sense proposar-ne cap actitud constructiva.

Ara bé, fins i tot a Catalunya, el que el Jaume probablement no deixi de plantejar és que, fins i tot en una Catalunya indepedent, seguiríem tenim els problemes denunciats pels ‘Indignats’, essent ‘Caixalunya’, dit en termes gràfics, perquè ens seguiríem movent dintre de les coordenades marcades pel capitalisme i els grans grups financers i constructors (com s’ha vist amb la lloança quasi unànim amb que ‘Barcelona World’ ha estat acollit). O, d’una altra manera, amb una Catalunya independent es calcula que seríem un 7% més rics (si no prenem mal i fem un divorci de ‘bon rotllo’ amb Espanya), però segons com es distribueixi aquest excedent això pot no significa res. De fet, me’n recordo d’un activitat on explicava als meus alumnes que EUA i Dinamarca tenen el mateix PIB per càpita (és a dir, la mateixa riquesa per habitant), però a EUA les immenses desigualtats fan que hi hagi molt més analfabetisme, criminalitat, gent a presó o desigualtat de gènere i menys esperança de vida i escolarització.

És cert que, entre el sobiranisme, hi ha qui acaba dient com si fos un afegitó, que farem un estat més social i just, però en el dia a dia de la seva actuació política aquestes mesures no es veuen o no van més enllà d’un posat sense cap traducció pràctica.

Un ‘Barcelona World’ o un ‘Hispanovegas’ ?

Aquí teniu l’article del Xavier Roig a l’Ara en el que se’ns parla cruament de les nostres errades, que també les tenim, i que si es vol arribar a un nou estatus polític s’hauran de corregir, perquè hi ha qui es pot estimar més que el manin des de fora però competentment que des de dintre amb unes dosis de barroeria que comencen a ser més habituals del que seria raonable en un ‘país culte, devetllat i feliç’. Allò del bon govern, de debò que ens cal! Tant de bo un dia poguéssim dir que creiem en una Catalunya més lliure no perquè fos catalana sinó perquè serà millor per tothom…

I les aboca pel boc gros, repartint a tothom. És un catalanista de pedra picada, però reconeix que l’actitud de la presidenta Aguirre ha estat més correcta que la dels seus homòlegs catalans (si més no dels consellers i líders polítics que han parlat). També ens mostra els pitjors dimonis inoculats per una barreja extranya de franquisme i antifranquisme dels que encara no ens hem desempallegat, i que són l’antiamericanisme i l’antisionisme (per simplificar, tenir prejudicis contra els jueus). A banda, se’ns diu que Bañuelos és un empresari de gestió més que dubtosa, (la seva empresa Astroc era coneguda popularment com ‘Catastroc’), que per cert va tenir tot tipus de relacions amb el PP del Sr. Camps. I no oblidem que per molt que es pugui criticar al Sr. Adelson, aquest ha estat capaç de gestionar macrocentres de lleure amb èxit a molts països, i que els americans són els que millor han sabut dur a terme aquest tipus d”entertainment’. I si tenim present que una de les zones més deprimides de Catalunya, com era el Baix Llobregat, es queda sense aquest ‘motor d’activitat econòmica’ ja podem pensar en quants ‘ni-nis’ es quedaran amb una mà sobre l’altra.
Per últim, les acusacions morals (foment de la prostitució, ludopatia o especulació urbanística) que es feien a aquest projecte obvien que d’aquests mals ja anem ben servits, i com a exemple ens explica el Sr. Roig que la prostitució és el 2n sector econòmic del nostre… admiradíssim Empordà. Ai la hipocresia i el veure la brossa a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix, que ens deia l’Evangeli!

No dic que necessàriament hagi de sortir malament aquest projecte espacialment tarragoní (tot i que dugui el nom ‘Barcelona World), però sí que resulta increïble que tot el que era dolent en el projecte d’Adelson ara siguin flors i violes en el complex d’un individu que té el dubtós honor d’haver estat un dels grans protagonistes de la bombolla immobiliària. Com si ens penséssim que com que Adelson ha triat Madrid, el que ell faci no en tindrà cap, de valor.

L’administració d’una Catalunya independent

Aquí hi ha un article a l’Ara, de l’economista Josep Maria Galí, sobre com s’hauria de reorganitzar l’administració del país per tal de ser eficient i deixar de ser un llast per als ciutadans i les empreses. Sembla que caldria redimensionar-la per tal d’evitar-ne duplicitats, i que això sumat al deute que s’hauria d’assumir, implicaria una càrrega que resultaria un repte a afrontar des del primer moment.

Un altre punt cabdal és que Catalunya, com bé sabem, no té cap més recurs destacat que el paisatge, per la qual cosa, l’esforç, la inversió forana i el ‘know-how’ seran necessaris per mantenir un nivell de vida raonable, tal i com passa ara. De fet, hi ha països molt densament poblats, com el Regne Unit, que han d’importar 2/3 dels aliments que consumeixen, però ho compensen creant d’altres productes de valor afegit.

Us he marcat en groc i subratllat el que considero més significatiu dintre d’aquest text.

Efectes econòmics i reconeixement internacional d’una hipotètica independència de Catalunya

Aquí hi ha unes planes de l’Ara que analitzen els efectes de la independència de Catalunya a nivell econòmic (a les 2 últimes planes), amb visions diferents, segons els economistes, que coincidirien en que a priori semblaria que hi hauria perspectives positives, però complicades per la greu conjuntura que vivim, és a dir, la perpètua crisi que ha implicat que el deute català sigui considerat ‘bo escombraria’ o propera a aquesta qualificació per diverses agències de ràting.

La 1ª plana ens ofereix un article de l’Àngel Castiñeira on ens ve a dir que no és que Mas vulgui fer-se independent, sinó que el tancament de l’Estat a acceptar avenços graduals en l’autogovern, l’ha empès cap a aquesta opció. I un exemple molt clar és la reacció a la sentència que declarà inconstitucionals diversos articles de l’Estatut el juliol del 2010, sentència que va arribar tard, amb sospites de manipulació política i amb un TC amb diversos membres desacreditats. I no us perdeu la metàfora del soldat anglès que salvà el seu destacament sense saber-ne els detalls, però sabent que alguna cosa havia de fer. No sabia el com però sí el què.

La 2ª pàgina tenim un article del Carles Boix, prestigiós professor universitari a EUA, que ens diu que el reconeixment internacional d’un estat que es proclama independent separant-se d’un altre no té un full de ruta clar, i que depèn de molts factors. Igualment, no queda clar si Catalunya seguiria a la UE o a l’euro, per exemple. Finalment, ens diu que la independència no és un ‘joc de nens’, s’ha de preparar molt bé, perquè s’haurà de ser capaç de bastir un poder alternatiu, que sigui percebut pels catalans i per la resta del món (i especialment d’Europa) com millor i més eficient.

Comptat i debatut, cal filar ben prim i mirar-s’ho bé tot amb molta cura, tot sent conscient que hi ha molts aspectes en els que s’ha de fer una anàlisi acurada de la relació cost-benefici abans de qualsevol hipotètic procès rupturista.

Enquesta d’El Periódico (EP) sobre l’estatus de Catalunya

Aquí teniu l’enquesta que aquesta Diada publica El Periódico on se’ns parla de la divisió a parts quasi iguals entre els independentistes i els partidaris de mantenir una vinculació amb Espanya, hi destacaria, a primer cop d’ull, cinc idees:

a) L’enquesta provoca certa confusió, ja que a la pregunta ‘què votaria en un referèndum oficial sobre la independència de Catalunya?’ hi ha un 46% de vots afirmatius i un 22% de negatius. Sumant els ns/nc, en blanc i abstencions els no independentistes igualarien els independentistes. Però és absurd suposar que tots els abstencionistes, ns/nc i vots en blanc siguin no independentistes (també seria absurd el contrari, és clar, però EP fa l’altra suma tan discutible). Un exalumne meu em fa veure que Vilaweb també s’adona d’aquesta tergiversació, llegiu-lo aquí.

b) Una paradoxa en relació amb la pregunta prèvia és que quan es pregunta quina ha de ser la relació amb Espanya, només un 34% vol la independència, en contrast amb el 46% previ. Aquí podem dir que els referèndums ‘els carrega el diable’, segons com facis la pregunta et surt una cosa o una altra. Sinó, que li ho preguntin al Sr. Salmond, líder del govern escocès.

c) El PSC, que ha estat i encara ho és a Bcn i àrea metropolitana un pal de paller, té els votants dividits a parts iguals. És a dir, que la posició dels Sr. Maragall i Tura no són pas tan minoritàries com sembla. O el PSC convenç el PSOE d’anar cap a un autèntic federalisme, o el PSC acabarà residualitzant-se.

d) L’independentisme encara és reactiu, mireu-vos l’article: ‘més per indignació que per convicció’. Sap què no vol però no sap què vol. Ha de saber anar més enllà del ‘no a Espanya’ i pensar a bastir estructures alternatives, en el dia després. De fet, fent com el Salvador Cardús  o l’Antoni Bassas o diaris com l’Ara volen passar de la fase resistencial a una de propositiva, de ser reactius a proactius.

e) Em sembla que 1600 enquestes, ben distribuïdes pel conjunt de Catalunya, resulten una mostra prou significativa. Tinc el dubte, però, de si recullen el malestar per l’augment de l’IVA, que va coincidir amb aqeulles dates (el decret, vull dir). Tampoc no es pot mostrar l’afectació de l’augment de peatges del 7,5% de finals de juliol.

Tot plegat, que a EP, que no és pas precisament independentista, li hagin sortit aquestes xifres és força significatiu. ALGUNA COSA S’ESTÀ BELLUGANT!

Quim Monzó: el gran dels grans, literàriament parlant, ens parla d’aquest gran moment

La revista cultural digital Jot Down constitueix un meritori intent de donar a conèixer possibles solucions o obrir noves perspectives als problemes i desafiaments que tenim plantejats actualment, i el qué és interessat és que ho fa amb gent de vàlua de disciplines molt diverses, i amb entrevistes en profunditat. on hi ha preguntes respostes amb un nivell d’explanació i detall molt amplis, sense els límits i restriccions que poden imposar els diaris en paper, la ràdio o la televisió. Fa l’efecte que més que entrevistes, ens trobem davant de llargues converses, on s’hi parla de tot.

En Quim Monzó hi parla, de la seva adolescència, del seu origen menestral, de la seva formació artística i l’estada a Nova York, de com va ser periodista, de les cuites de ser traductor o escriptor, de com ha evolucionat com a persona i professional al llarg dels anys… I fins i tot no defuig temes durs i polèmiques, com la situació del català o el posicionament envers la independència de Catalunya, tot amanint-ho amb referències molt crítiques envers la política i la classe dirigent que, suposadament, ens governa.

Humanament, literàriament i històricament, si teniu temps, llegiu-vos-la aquí, la conversa!

El sociòleg Salvador Cardús fa una prospectiva independentista

El Salvador Cardús, sociòleg, escriptor, tertulià, és, en definitiva, un intel·lectual molt reputat i considerat en els cercles nacionalistes i independentistes, a banda de disposar d’informació i de relacions a nivell internacional. Potser a mig camí entre la sociologia i la literatura fa un exercici de política-ficció sobre com podria produir-se la independència de Catalunya, en un termini relativament curt, i amb els mateixos actors i dirigents polítics que tenim ara.

Hi ha, com en tota bona obra de teatre, un plantejament (dos primers apartats), un nus (el tercer) i un desenllaç (el 4t i 5è). Jo us els passo aquí i penseu el que us resulti més convenient, tant pot ser una encertada predicció com ‘el somni d’una nit d’estiu’, parafrasejant Shakespeare. El que ningú no li pot negar, però, és que és versemblant, és una hipòtesi factible, que es compleixi o no entra en el possible, i a partir d’aquí que cadascú prengui partit. A banda, els textos estan ben plantejats i organitzats, no són els de cap ‘somiatruites o ‘freaky’ indocumentat.

Els teniu tot seguit:

1r, 2n, 3r, 4t i 5è.

Com pagar, amb targeta o en negre?

Aquí hi ha un article de l’Empar Moliner, a l’Ara,  que té el seu què, la seva contradicció, i a més ens la fan veure des de fora. Uns nord-americans que, per tal de deixar una bona propina, i que el país se’n beneficiï, volen pagar en negre. Ho expliquen perquè saben que a Catalunya l’Estat hi recapta molt més del que inverteix, per tant, si tots paguéssim en negre, els diners es quedarien aquí. Ells diuen que després hauríem de ser solidaris (per suplir així la tasca de l’Estat, que no redistribuiria aquests impostos que no ha cobrat), de fet, els anglosaxons aquest concepte el tenen més desenvolupat, amb les ‘charities’, que són com una mena d’ONG ciutadanes que sovint ajuden els més desvalguts del propi país. Potser si eren californians, sabien el pa que s’hi dóna (allà, de cada dòlar que s’envia al govern estatunidenc, només en tornen 78 centaus).

Però aquest argument em fa pensar en l’etern retorn, en com tot es repeteix. Ja a inicis del 70 molts barcelonins adinerats, sovint de la ‘gauche divine’, deien que no feien declaració de renda perquè no volien finançar l’estat franquista, i aixó els sevia d’excusa per mantenir, amb bona consciència, el seu estatuts benestant. I a inicis dels 90, vaig conèixer a la UB un mallorquí de soca-rel que em deia que era votant del PP, quan li preguntava el perquè, em deia que ho feia per l’economia del país: el PP sempre posarà menys impostos que qualsevol altre govern (si més no en aquell temps això era cert), per tant si aquest ‘tros’ és més petit el drenatge de recursos serà menor.

Uf! quina contradicció, entre la paret de la pèrdua de recursos econòmics pel drenatge fiscal (solidaritat o espoli, com preferiu dir-li) i l’espasa de l’aprimament dels fons destinats a la solidaritat i l’ajut als més necessitats de casa nostra…

L’Antoni Bassas, o fer de català a Washington

Aquí hi ha una conversa transcrita literalment entre l’Antoni Bassas (extreta del diari Ara), corresponsal de TV3 a EUA, i un taxista, a Washington. Hi apareix l’interès per saber quina llengua parla l’Antoni, què és Catalunya, els seus símbols el seu estatus i les diverses opcions plantejades a nivell identitari. Crec, a més, que l’interlocutor del Bassas respon bastant bé al típic home ‘mainstream’ nord-americà, és a dir, als tòpics que normalment sap un nord-americà sobre Espanya i Barcelona (força) i Catalunya (no tants).

Canvi històric: Catalunya exporta més al món que a Espanya (i 2)

Aquí l’Ara ens analitza detalladament aquest procés. I aquí la TV3 ens en informa. Com a fites, hem de destacar que el 1987, quan encara la liberalització i la supressió d’aranzels amb la UE era a les beceroles (i encara hi era el ‘Mur de Berlín’) un 75% de les exportacions catalanes anava a la resta d’Espanya, és a dir, que la indústria del país era ‘hispanodependent¡ en un 75%. El 2000, s’hi exportava un 60% de la producció, el 2010 hi va haver el punt d’equilibri (fifty-fifty), i el 2011 el sorpasso es consolida. Si tot va com fins ara, les xifres exportadors cap a la resta del món han d’augmentar, mentre que les adreçades al mercat espanyol, al seu torn, disminuiran, fet lògic amb la globalització, liberalització i internacionalització econòmiques.

Això es pot posar en relació amb el 51% de catalans enquestats pel CEO que votarien en favor de la independència, segons l’enquesta publicada a finals de juny. Aquest doble canvi de perspectiva, mental i econòmic, pot causar a mig termini un canvi en l’statu quo en les relacions Catalunya-Espanya, no necessàriament amb un final independentista, però sí amb un grau d’autogestió superior a l’actual, ja que el que les xifres de les exportacions transllueixen és que si l’activitat econòmica se sap moure ella soleta a la resta del món, podríem pensar que Catalunya com a subjecte polític (tot admetent diferents formes de concreció) tindria opcions raonables de ser reconeguda internacionalment. Per últim, dir també que Espanya va millorant la seva balança comercial, tot augmentant més les exportacions, tot i que en un grau de progrés més lent que Catalunya.

Canvi històric: Catalunya exporta més al món que a Espanya

Aquí hi ha una notícia que sembla que passi desapercebuda però que des del punt de vista històric, amaga dos canvis cabdals, fonamentals, essencials, i en el primer cas quelcom de radicalment nou, que mai no havia succeït.

El 1r punt ens diu que Catalunya ja ven més de la meitat de la producció que ella exporta (entenent exportació com el que surt de Catalunya) a la resta del món -52,9%-, mentre que a Espanya -47,1%- li ven una mica menys de la meitat de la seva producció. Evidentment, si el món el dividim en Espanya i resta del món; que pugi un component implica automàticament la disminució de l’altre, si més no en termes percentuals. Ras i curt, hi ha hagut un ‘sorpasso’, fet inoït, que ens indica la força de la globalització, i segurament també tindrà a veure la millora del nivell d’idiomes, la integració a la UE  o el disposar d’una moneda europea comuna: l’euro.

L’altre aspecte és que, per 1r cop des del ‘desarrollismo’ (anys 60 i primers 70), Catalunya té un superàvit en la balança comercial, és a dir, que exporta més del que importa, cosa que, ben gestionada, és la base de la riquesa dels països desenvolupats, en tenir-hi superàvit. Aquest fet tan positiu, ha estat molt rar en la història del nostre país en relació a la resta del món (només a la I G.M. i al ‘desarrollismo’ Catalunya va tenir una balança comercial positiva amb la resta del món).

Si això es consolida, marcarà una transformació en molts àmbits, ja que un canvi significatiu de paradigma econòmic tendeix a comportar canvis en les esferes sociològica i política.

Histonigma del 9-6-2012

Socials per l'ESO

Avui fa anys, molts anys hauríem de dir, un polític català que ha estat president de la Generalitat i que va nèixer amb la ‘dictablanda’ de Berenguer, va viure la II República, la Guerra Civil, el Franquisme i ha estat una peça clau en la Transició a nivell català i, posteriorment, en el període democràtic, ha jugat un paper important tot contribuint a estabilitzar el sistema polític espanyol. És un polític que s’ha autodefinit com a nacionalista.

1- Qui és aquest expresident català, que avui celebra el seu aniversari?

2- Quin any va nèixer?

View original post

Tema 12: La Transició Democràtica (PPT d’alumnes)

Un PPT del Biel Castells, el Martí Pinyol i el Joan Sala sobre la Transició Democràtica a nivell espanyol, tot mostrant-nos el desmuntatge del franquisme fins a les eleccions democràtiques del 15 de juny del 1977.

Tenim aquí un PPT dut a terme per la Sandra Ainsua, la Carol Vásquez i l’Helena Sabata on se’ns parla de la consecució de l’autonomia a Catalunya i de les maniobres i negociacions que van caldre, conjuntament amb la mobilització popular, per tal d’assolir aquest objectiu.

I aquest altre, de l’Anna Escolar, la Laia Lara i la Laia Alonso, ens mostra el procés d’elaboració de l’Estatut del 1979 i els problemes que va haver d’afrontar Catalunya a nivell socio-econòmic durant la Transició.

Més testimonis dels ‘grans’ dels nois i noies del Molí

Aquí teniu el testimoni dels avis materns i paterns de la Mar Luque, amb històries dures i difícils de pair, però que en llegir-les ens fans sentir apreci i afecte envers les generacions que ens han precedit i tota la feina que han dut a terme per tal que nosaltres en poguéssim gaudir.

I Aquí hi ha un testimoni diferent i complementari, en tant en quant els avis de la Guio provenen de llocs diferents (Catalunya i Salamanca), de nens els seus records són quotidians i força anecdòtics, però quan s’endinsen en l’adolescència, us parlen desimboltadament de la censura, la influència de l’Església o del servei militar.

El catalanisme de Carrasco i Formiguera (in memoriam)

74 anys i un dia fa que Carrasco i Formiguera fou afusellat pel franquisme, en plena Guerra Civil. I això malgrat que era un democristià que havia estat perseguit pels anarquistes a la zona republicana, era d’aquella 3ª Catalunya, que no era ni franquista (no acceptava el model d’estat centralitzador d’aquest règim) ni revolucionària (no donava suport a la persecució religiosa que es va desfermar a l’inici del conflicte), que va rebre cops de les “dues espanyes”. L’Hilari Raguer, historiador i monjo montserratí, ens desgrana aquí el procés que va portar a la II República així com la negociació estatutària, on Carrasco i Formiguera tingué un paper cabdal, de fet li devem a ell el nom de ‘Generalitat’. Serveixi aquest text per fer una mica de llum sobre aquest personatge, i a través seu, sobre una època alhora esperançada i perillosa.

Via crucis sobre la vaga, la postvaga i el que se’ns ve a sobre

Aquí  teniu un article del Gerard Quintana, líder dels ‘Sopa de Cabra’ (tinc entès que és el grup de música en català -si més no, majoritàriament en català-, que més ha venut), on ens mostra un seguit de reflexions interessants sobre el punt en què es trobem, amb una Catalunya que rep diverses pressions, des del govern espanyol (i aquest des de les instàncies europees) i els cercles del poder (allò que es deia l’oligarquia), fins als sectors més violents i antisistema dels indignats amb l’actual estat de coses. Compte no ens passi com als anys 30, que els extrems se’ns mengin el país.

In Memoriam: 75è aniversari de l’afusellament del general Batet

Aquí teniu l’enllaç a l’article de l’historiador i monjo montserratí Hilari Raguer sobre el general Domènec Batet, general intel·ligent i lleial a la República que va mirar de minimitzar la repressió tant a l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat al 1932 com als Fets d’Octubre del 1934, quan la Generalitat va ser intervinguda. El contrast de les escassíssimes baixes que hi va haver a Catalunya amb motiu dels Fets d’Octubre amb els mil morts causats per la repressió duta a terme per Franco a Astúries ens mostra la humanitat d’un Batet que, sovint ha estat o deixat de banda o directament vilipendiat.

I potser aquesta actitud és un dels motius de la seva posterior execució a Burgos, el 18 de febrer de 1937.

Llegiu-vos aquest article! Molt interessant, especialment per als de 2n A, que tenen examen dilluns.

La intervenció del violoncel·lista català Pau Casals a l’ONU

Tal i com us havia dit als del 2n A quan us parlava dels avantguardismes i del desenvolupament cultural català durant els anys de la II República, us adjunto la intervenció de Pau Casals davant d’una sessió de les Nacions Unides, on explicita la seva identificació amb Catalunya, tot remarcant el seu compromís amb la pau i l’entesa. A més, us pot ser útil per millorar el vostre anglès, ja que les seves paraules estan subtitulades i, a més, parla un anglès relativament fàcil d’entendre. Si mai li heu d’explicar a un estranger que és Catalunya, aquesta en pot ser una bona introducció.

I això forma part d’un programa de TV3 d’història que es deia “El favorit”, del 2003, on la gent havia de votar quin era el català favorit. I per cert, el presentador era l’Oriol Jonqueras, historiador  líder actual d’ERC.

http://www.youtube.com/watch?v=fioeY-CJ2GY

Interessantíssima entrevista a l’Emili Teixidor

L’Emili Teixidor, als seus 78 anys, és un escriptor de llarga trajectòria i merescut reconeixement. A més, hi va ser mestre durant molts anys. I, malgrat la greu malaltia que pateix, ens aporta una gran lucidesa trufada amb tocs d’humor i ironia. I quan fa crítiques, les sap fer constructivament, i a més, és capaç de fer autocrítica d’una manera mesurada. D’altra banda, també ens mostra els aspectes que veu bé, i que vol que es mantinguin. Tot plegat, s’hi desplega la seva humanitat, bonhomia i intel·ligència.

I, a nivell d’història, ens dóna un tast de com era la vida infantil i laboral a l’Osona del primer franquisme, sense deixar de banda que va coincidir amb en Miquel Martí i Pol. Roda de Ter ha donat, doncs, dos insignes escriptors. No us prenc més temps, llegiu-la aquí !!!

Catalunya-Espanya for dummies

Aquest article (de Joan Ramon Resina, publicat a l’Ara), independentment de les opcions polítiques que pugui contenir i que cadascú jutjarà segons convingui, conté un resum molt interessant de l’evolució del catalanisme en la seva relació amb l’estat des de la Renaixença fins al present. Una síntesi històrica molt recomanable!
 Aquí el teniu.  Espero els vostres comentaris.

Activitats Història Santillana

Aquí us adjunto el link de les activitats d’història que haurem de respondre en un Word:20111111Exercicishistòria

Tema 3: Revolució democràtica i Restauració borbònica

Com a ‘prèvia’ us he fet aquest Ibook que us ensenyarà com va ser la situació anterior a l’arribada al poder d’Alfons XII, és a dir, la Restauració. Us passo, en PDF, el tema 3 del llibre. recordeu que la matèria que ens entra pròpiament és la que comença a la pàgina 74.