Concert econòmic entre desafinat i polifònic (o cançó trista d’Spain’s street)


Economia Basca: Tu tens 2 vaques. Les munys. Et beus la llet que necessites i envies la que et sobra a Madrid.
Economia Catalana: Tu tens 2 vaques. Les munys. Envies tota la llet a Madrid i et tornen la que volen.
Economia Valenciana: Tu tens 2 vaques. Et vens les vaques, requalifiques el prat on pasturaven i fas un bloc d’apartaments. Creus que amb els diners podràs comprar tota la llet que vulguis, però com que els apartaments no es venen ni per casualitat t’acaben portant la llet des de Madrid.
Economia Extremenya: Tu tens 2 vaques… i creus que si no fos pels catalans en podries tenir 3.
Economia Andalusa: Tu tens 2 toros. Com els toros no es poden munyir t’esperes al bar fins que t’enviïn la llet des de Madrid.
Economia Gallega: Tu tens 2 vaques, una és la teva dona i l’altre està subvencionada per Brussel·les.
Economia Madrilenya: Per què vols tenir cap vaca si a Madrid arriba la millor llet d’Espanya?

‘Monkeys reject inequal pay’ aplicat a la dialèctica Catalunya-Espanya


Aquí hi ha un article del Sánchez Piñol, a l’Ara, que ens indica que d’animals en tenim molt més del que ens pensem, i que de raó, doncs ja en parlarem. A partir d’un experiment etològic, sobre el comportament d’uns monos, s’observa que el concepte de l’equanimitat i justícia existeix en aquests primats, tot i que no ho sàpiguen verbalitzar, i la indignació quan es veuen postergats o maltractats es fa palesa. Tindrà això alguna cosa a veure amb la conflicitvitat política sobre la relació de Catalunya amb el conjunt de l’Estat? Sembla que hi ha hagut qui mentre ha rebut beneficis ha mirat cap a l’altra banda i que qui es percebia en una situació pitjor està disposat a canviar l’status quo. Aquí, això sí, no n’hi ha cap gàbia, i la dona que ens alimenta cada cop més, és aquella senyora alemanya que es mirarà les coses objectivament, amb més xifres que lletres, cosa que pot suposar que hi hagi, sinó justícia (aquest és un mot massa gros), sí una certa equanimitat que atenuï aquesta sensació de tracte diferent injustificat.

L’Eurocopa, el futbol, el fer història i la reflexió d’en Cardús


Bé, la selecció espanyola ha guanyat l’Eurocopa i l’hi dono l’enhorabona, a aquesta ‘Roja i Grana’. A més, ha fet història, de la que quedarà grabada a la memòria, ja que ha guanyat consecutivament l’Eurocopa del 2008, els Mundials del 2010 i la present Eurocopa. A mí m’agrada que hi hagi allà molts jugadors del Barça, i que el seu èxit els hi donarà més confiança. Que el ‘caché’ d’aquests jugadors augmenti, i que tinguin més èxit o que els fitxin d’altres clubs d’Europa li farà bé als comptes i a l’autoestima del país. I un detall significatiu, així com el 2010 Puyol va lluir la senyera, ara ho ha fet en Xavi, cosa que l’hi proporciona una certa projecció.

No m’oblido tampoc del gest que va tenir fa uns anys, en un acte de ‘Sos aldeas infantiles’ el porter del Barça, Víctor Valdés, col·laborant desinteressadament en aquell event benèfic, en el que també servidor hi era present. Tot i que no ha estat porter titular, li desitjo el millor, i el que és segur és que ara aquests jugadors tenen una gran difusió i influència sobre la gent, per això me’n faig ressó d’aquesta petició, per tal que la selecció espanyola destini, si més no, una part del guanyat a fins socials, tal com hi veieu.

Sobre els sentiments encontrats, me’n recordo d’una frase del Kofi Annan, exsecretari general de l’ONU, que deia: ‘estima el que ets sense odiar el que no ets’. Doncs això, que qui ho vulgui celebrar ho faci, sense retreure-li al que ‘passa’ del tema, i a qui no li agradi que respecti l’alegria dels vencedors, i que esperi el seu torn, perquè per llei de vida, les coses tenen un principi, un desenvolupament i un final, i ‘la Roja’ no en serà pas cap excepció a aquest cicle universal.

I no ens oblidem que hi ha una història del país lligada al futbol, en el que els obrers van crear clubs amb el seu suor i el seu temps lliure, i aquesta història, tot i no ser tan glamurosa, no la’haurien d’oblidar, i per rescatar-la de l’oblit cliqueu Aquí.

Aquí teniu un article, publicat a l’Ara, molt ponderat del Salvador Cardús ,’Independentisme promiscu’, en el que analitza la relació entre futbol i política, tot indicant-ne la seva politització, però també que aquesta és un fet universal, i que darrere d’aquest procés ha ha tot un seguit d’actituds polièdriques que defugen les interpretacions més simplistes.

 

La Pasqua del 1916 a Irlanda


Aquest article del Jordi Creus sobre l’aixecament patriota a la Irlanda del 1916 rememora aquests fets i els enllaça amb la situació actual en relació a Escòcia i les diferents actituds dels governs britànic i espanyol. Igualment ens mostra com van influir aquests esdeveniments en el nacionalisme català i, més específicament, en Francesc Macià i Estat Català.